La diferència essencial entre el món empresarial i el polític no és la naturalesa dels acords, sinó l’ús de les adversatives. En l’àmbit econòmic seria impensable signar un pacte amb la voluntat implícita de no complir-lo o, encara pitjor, un pacte que no depèn de tu executar-lo. La credibilitat és capital. Quan una empresa incompleix, el mercat la penalitza. Ningú no vol tornar a negociar amb qui converteix la paraula en fum.

En política, en canvi, assistim a una degradació progressiva del valor del compromís. Allò que abans obligava –i més encara si era escrit i signat– avui sembla susceptible de reinterpretació. A Catalunya encara sobreviu, en alguns àmbits com ara les fires agrícoles, la cultura de l’encaixada de mans. Un gest que simbolitza confiança i responsabilitat. Aquesta ètica de la paraula donada, però, s’ha convertit en una rara avis dins l’ecosistema polític contemporani.

El deteriorament no és menor. Sense confiança no hi ha sistema de pactes viable, i sense pactes no hi ha governabilitat possible. Les majories absolutes són excepcionals i la política del segle XXI exigeix acords transversals. Quan el compromís esdevé retòrica condicionada, el sistema trontolla. El problema no és pactar; el problema és pactar amb lletra petita afegida a posteriori.

El PSOE ja va explorar fa dècades aquesta tècnica comunicativa basada en l’adversativa. El recordat “OTAN, d’entrada no” va mutar en un “però” que ho canviava tot. George Orwell ho va descriure magistralment a Revolució a la granja: els set manaments fundacionals es reescrivien amb afegits que en desvirtuaven el sentit original. “Cap animal dormirà en un llit” acabava sent “amb llençols”. “Cap animal no beurà alcohol” es convertia en “en excés”. L’adversativa no sembla gran cosa; és només una frontissa lingüística. Però pot capgirar el significat sencer d’un compromís.

Quan el president Salvador Illa afirma que complirà l’acord d’investidura amb ERC que preveia el traspàs a la Generalitat de la recaptació de l’IRPF, el compromís és clar. Si posteriorment aquest acord s’encalla o es matisa des del Ministeri d’Hisenda i s’hi introdueix un “principi de realitat”, la pregunta és inevitable: aquesta realitat era desconeguda en el moment de signar? Si ho era, denota improvisació; si no ho era, denota manca de voluntat. En tots dos casos, el dany reputacional és evident.

Podríem parafrasejar aquella sentència tan gràfica de Mariano Rajoy –“un plato es un plato”– i adaptar-la al cas: un traspàs és un traspàs. O es fa o no es fa. El que no pot ser és anunciar-lo i després sotmetre’l a una pluja d’adversatives que el buiden de contingut.

La circumstància que María Jesús Montero, ministra d’Hisenda i eventual candidata del PSOE a Andalusia, sigui qui hauria d’autoritzar i executar aquest traspàs afegeix complexitat política a l’equació. Els interessos territorials i electorals poden pesar més que la literalitat d’un acord parlamentari. I aquí és on el “principi de realitat” es transforma en principi d’oportunitat.

Si aquesta dinàmica es consolida, el sistema de pactes entrarà en una espiral de desconfiança estructural. Els acords deixaran de ser instruments de govern i es convertiran en peces de negociació reversible. En un país on les majories suficients són cada vegada més difícils d’articular, erosionar la confiança no és una anècdota: és un risc sistèmic. Perquè, sense credibilitat, la política esdevé simple escenografia. I governar exigeix alguna cosa més que paraules condicionades.

© El Punt Avui