L’any 2006, la Junta de Confraries de Girona va convidar el president Jordi Pujol a pronunciar el pregó de Setmana Santa. En aquella intervenció, Pujol va fer un exercici que avui encara ressona: una lectura de la tradició a la llum dels canvis socials. I ho va fer començant, de manera significativa, pel carnestoltes.

Segons ell, aquestes festes anaven guanyant força any rere any, mentre que la Setmana Santa entrava en retrocés. Allò que havia estat un període de recolliment i reflexió s’anava convertint, progressivament, en una simple setmana de vacances. La societat, advertia, es decanta cada vegada més cap a la disbauxa i la celebració, mentre es dilueix el sentit profund d’un temps que apel·lava al silenci, a la pausa i a la introspecció.

Encara avui, moltes de les tradicions que perduren –com les processons– ho fan més per la seva espectacularitat que no pas pel seu contingut espiritual. Han estat absorbides pel circuit turístic i convertides en producte de consum. El resultat és una desconnexió progressiva entre forma i fons: es manté l’escenografia, però s’esvaeix el significat.

Aquest canvi cultural no és aïllat. S’inscriu en una evolució més àmplia sobre la percepció del treball i el seu valor. En aquest sentit, resulta inevitable recordar la tesi de Max Weber sobre l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme. Weber assenyalava que, en els països de tradició catòlica, el treball sovint s’ha percebut com un càstig –una idea que arrela en el relat bíblic del Gènesi, quan Déu condemna l’home a guanyar-se el pa amb la suor del front.

En canvi, en la tradició calvinista, el treball esdevé un mitjà de realització i fins i tot de glorificació divina. Aquesta diferència cultural va tenir conseqüències econòmiques profundes: disciplina, austeritat i reinversió en un cas; resignació i menor impuls productiu en l’altre.

Les xifres són eloqüents. Segons dades recents, a Espanya, durant el darrer trimestre del 2025, cada dia van faltar a la feina 1,6 milions de persones. El cost anual directe d’aquest absentisme s’estima en 32.000 milions d’euros, que poden arribar fins als 129.000 milions si s’hi afegeixen els costos indirectes. És una sagnia econòmica que no ens podem permetre.

La paradoxa és evident: com pot ser que liderem aquest rànquing quan disposem d’un sistema sanitari de qualitat i una de les esperances de vida més altes del món? La resposta no és simple, però el problema és massa gran per continuar mirant cap a una altra banda.

Cal una resposta coordinada. Administracions, sistema sanitari, sindicats i patronals han d’assumir la seva part de responsabilitat. No es tracta de criminalitzar ningú, però sí d’afrontar una realitat que erosiona el teixit productiu i compromet el futur.

Casos recents, com el d’una trentena de maquinistes de Rodalies que haurien falsificat baixes mèdiques per allargar els dies de descans, evidencien que hi ha disfuncions greus. I encara és més preocupant la manca de transparència en la resposta: quan es demanen explicacions, la resposta és vaga, burocràtica, insuficient.

Un país no pot avançar si normalitza aquestes pràctiques ni si tolera zones d’impunitat. Recuperar el sentit de responsabilitat –en el treball, però també en la vida col·lectiva– és, probablement, un dels grans reptes que tenim al davant. I potser, en això, la reflexió que inspirava aquella Setmana Santa de què parlava el president Pujol continua sent més necessària que mai.

© El Punt Avui