Robert Hooke, l’any 1660, va formular la coneguda llei que porta el seu nom, amb la qual descrivia l’elasticitat dels cossos. Venia a dir que, superat un determinat llindar de tolerància, es deformen i ja no recuperen el seu estat original. Aquest principi, aparentment físic, ha servit al llarg del temps per explicar moltes altres realitats. Molts anys més tard, en l’assaig La societat multiètnica (2001), Giovanni Sartori es preguntava fins a quin punt una societat oberta pot continuar sent oberta sense posar en risc la seva pròpia cohesió. Reflexionava sobre els límits del pluralisme i la tolerància, i advertia que aquesta elasticitat tampoc no és infinita.

La pregunta que avui ens hauríem de fer és si la nostra societat està arribant a aquest límit, o fins i tot si ja l’ha superat. Tot indica que aquest debat no forma part de les prioritats dels governants actuals. Malgrat els múltiples senyals de tensió social que es perceben cada dia, continuen actuant amb una lleugeresa que, com a mínim, es pot qualificar d’imprudent. Durant molt temps, qualsevol veu crítica que no encaixava en el relat dominant era desqualificada com a extrema dreta. Però aquest marc mental comença a esquerdar-se. Cada cop més gent observa, analitza i pateix els efectes de determinades polítiques, i això genera una mirada més crítica i menys condicionada.

Un exemple clar d’aquest canvi és el terrabastall provocat pel web Menjòmetre.cat, on es publiquen noms i imports de subvencions atorgades tant a institucions com a particulars. La reacció ha estat immediata: intents de desacreditació, lectures esbiaixades i fins i tot temptatives de censura. Però l’efecte ja és imparable. La ciutadania, avui, té capacitat per accedir a la informació i interpretar-la. I molts recorden aquella màxima llatina: excusatio non petita, accusatio manifesta. Quan algú es justifica sense que ningú li ho demani, potser és perquè alguna cosa no quadra.

En un país normal, aquesta informació hauria de ser pública, accessible i transparent per iniciativa de la mateixa administració. Saber qui rep subvencions, en quina quantitat i amb quina finalitat no hauria de dependre de filtracions o iniciatives privades. Potser, amb aquesta transparència, casos com l’escàndol de la DGAIA haurien sortit a la llum molt abans, i no hauria calgut que un funcionari amb sentit ètic assumís riscos personals per denunciar-ho.

La qüestió ara és què en farem, de tota aquesta informació. El més lògic seria que la Intervenció General de la Generalitat en fes una anàlisi rigorosa: comprovar si els imports, els terminis i els objectius de les subvencions s’ajusten a criteris justificables, i si el seguiment ha estat l’adequat. Perquè el que genera més sospita no és només la quantitat, sinó també la manera: adjudicacions directes, sense concurrència ni transparència.

Encara grinyola més el silenci d’alguns dels qui s’han erigit en guardians morals del país, sempre disposats a assenyalar i condemnar segons convingui. Els mateixos que no han dubtat a atacar figures com l’exconsellera Laura Borràs per casos que, fora d’un determinat context polític i judicial, difícilment s’haurien convertit en escàndol.

Potser sí que estem arribant al límit. Potser aquesta elasticitat social, alimentada durant anys per la confiança i la paciència, comença a mostrar indicis de fatiga. I quan això passa, com ja advertia Hooke, el risc és que la deformació sigui irreversible.

© El Punt Avui