Si no fos que ja els coneixem, sovint, només escoltant-los, arribaríem a creure’ns-els. Però aviat podrem dir que tenen menys credibilitat que les filípiques de Junqueras i de Rufián. Voler ser sempre el predicador de totes les virtuts, el posseïdor del nacionalisme autèntic, i presentar-se com l’únic exemple virtuós de sacrifici per sostenir el discurs, en poc temps s’ha esfumat. Fins i tot han acabat recorrent al relat del sacrifici personal de la presó, una línia que el president Pujol mai va traspassar.

En pocs dies també han malgastat l’exemple d’ètica que Gabriel Rufián brandava a Madrid, en votar amb tota l’extrema dreta espanyola –el PP i Vox– en una qüestió que contradiu el seu relat. Seguint el seu propi marc, ja podem dir-ho sense embuts: Rufián votant amb Vox a Madrid. I encara un altre gripau, el del pacifisme, que s’han hagut d’empassar amb l’acord entre Espanya i Ucraïna per a la fabricació de drons, que, fins on jo sé, són armes de guerra.

Però, aquesta setmana, potser el gir més radical ha estat fet pel tàndem PSC-Esquerra amb l’acord per retirar de la negociació pressupostària la recaptació de l’IRPF. Allò que fins dimecres semblava una línia vermella sòlida, promesa per activa i per passiva, s’ha desfet en hores. Amb una simple trobada. I el pacte d’investidura s’ha esmicolat i els republicans han claudicat, retractant-se de la fermesa que Oriol Junqueras havia defensat públicament el dia abans.

És inevitable recordar l’advertència atribuïda a Napoleó Bonaparte: “Si no has de fer servir el punyal, no n’ensenyis mai l’empunyadura.” Brandar-lo constantment amb l’IRPF per després embeinar-lo, genera una sensació de feblesa i de ridícul difícil de dissimular.

També és grotesc el paper del govern, que ha provat totes les maniobres possibles per aprovar el pressupost i, com era previsible, ha acabat retirant-lo. La saviesa popular ja ho diu: allò que comença malament sol acabar pitjor.

En el fons, aquests estira-i-arronses evidencien una manca preocupant de sentit de realitat i una dosi elevada de prepotència, probablement confiant en pressions externes per evitar un nou any sense pressupost. Aquesta mateixa estratègia, l’han traslladat a altres àmbits com és l’ensenyament, que només ha generat més indignació, sense cap resultat tangible.

El president Illa s’ha imposat un cordó sanitari amb Junts i entregar-se als comuns. Però un pressupost construït amb aquests darrers és, en molts punts, incompatible amb els de Junts. Els uns aposten per incrementar la despesa social sense tenir en compte l’economia productiva; els altres defensen que la millor política social només és possible amb una economia sòlida. Ja veurem quant trigarà el president a assumir-ho.

Hauríem de tenir pressupost tant aquí com a Espanya. Aquesta anomalia convertida en rutina és impresentable. I encara més quan es justifica per la manca d’acord. En països seriosos, la incapacitat de pacte comporta la caiguda del govern i noves eleccions.

Ni els efectes econòmics de la guerra, ni la inflació, ni les dificultats de les empreses, ni el malestar creixent dels sectors productius, ni el col·lapse de totes les infraestructures semblen que són prou motiu per desencallar la situació.

Al que hem assistit en directe és al joc de la gallina. Una nova manera de fer política a Catalunya.

© El Punt Avui