Hi ha una metàfora ben coneguda: si posem una granota en una olla amb aigua bullent, saltarà immediatament; però si la posem en aigua freda i l’escalfem a poc a poc, no percebrà el perill i acabarà bullida. No és un experiment científic, però la imatge és poderosa. Sovint s’utilitza per descriure la inacció davant del canvi climàtic o davant situacions que empitjoren de manera gradual fins que ja és massa tard. La història ens recorda que els perills lents són els més ignorats.

Aquesta al·legoria descriu força bé la Catalunya actual. Després de tants anys d’avisos, sorprèn que l’aigua de l’olla catalana hagi arribat gairebé al punt d’ebullició sense una reacció proporcional. El país no s’espatlla d’un dia a l’altre; es deteriora a foc lent, entre resignacions i discursos autojustificatius.

Costa recordar una coincidència tan gran d’incidents greus paralitzant el transport arreu del territori. Rodalies, mitjana distància, alta velocitat; l’autopista que ens connecta amb Europa col·lapsada; milers de camions atrapats a les àrees de servei. Un país immobilitzat i aïllat no es col·lapsa en vint-i-quatre hores. L’aigua s’ha anat escalfant durant anys fins a fer-se insuportable.

I com en una tómbola que no deixa de repartir premis enverinats, no només han saltat els fusibles de les infraestructures. També han dit prou la pagesia, els professionals de l’educació, els sanitaris, els pescadors. Conflictes incubats durant anys en el pantà de les promeses incomplertes que, en obrir-se les comportes, han esclatat amb força.

Mentrestant, el govern té l’aigua al coll: sense pressupostos, amb aliats inestables i amb un rumb polític difícil de discernir. Sobreviu a base de concessions puntuals, però sense un projecte sòlid que indiqui cap on anem. Ja ho advertia el savi: qui no sap on va, pot arribar a qualsevol lloc. Confondre rodes de premsa amb projecte de país és un símptoma clar de deriva.

Ara més que mai caldria una proposta clara en matèria de finançament i de gestió de les infraestructures. Amb Renfe i Adif hem arribat a un límit estructural i potser de no retorn. Si en dècades no han estat capaços de garantir un servei digne, esperar resultats diferents fent el mateix és ingenu. Amb els trens i amb vies estratègiques com l’AP-7, vitals per a l’economia productiva, ens acostem perillosament al col·lapse.

Ningú no pot dir que ens hagi agafat desprevinguts. Molts informes nacionals i internacionals ens avisaven. Viure per sobre de les possibilitats reals, presumint de quilòmetres d’AVE i d’infraestructures de dubtosa rendibilitat mentre s’ignoraven els costos creixents de manteniment, només podia acabar així. Es presumeix d’obra nova, però no es garanteix el manteniment mínim del que ja tenim. I ara en paguem les conseqüències. I algunes, tràgiques.

Davant aquest deteriorament, els partits catalans haurien de parlar en clau estrictament catalana. Cada any marxen cap a Madrid milers de milions d’euros, als quals cal afegir els pressupostos reiteradament no executats. Tenim capacitat econòmica i capital humà suficients per tenir un país millor. El que manca és determinació política. Però veig un president i un govern més seduïts per les catifes de Madrid que no pas per les cues a l’AP-7 o pels incompliments crònics a Rodalies. I així, la granota continuarà dins l’olla. És urgent saltar. Perquè el que ens hi juguem no és només el confort: és la viabilitat del país.

© El Punt Avui