La darrera conversa que vaig tenir amb el professor Joan Solà, aquest octubre ja farà setze anys del seu traspàs, va ser el juliol del 2009, quan va venir al Parlament convidat en sessió plenària, i va ser la seva una intervenció que va començar dient: “Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la paraula. Avui els vinc a parlar precisament de la paraula. Vostès, senyors diputats, s’han de sentir orgullosos de treballar amb aquesta mal·leable i nobilíssima pasta de la paraula.” I és que, oral i escrita, és l’eina del polític, la paraula.

Joan Solà no se’n sabia avenir, d’aquells que parlen i escriuen per ploma d’altri. Deia que la llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política, ni de salut social ni de salut filològica. Entenent per “salut política” el marc estatal de referència, i és que quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d’acceptar la desigualtat legal de les llengües de l’Estat. “El castellà esdevenia........

© El Punt Avui