Potser es pensen –catalanòfobs, jutges maldestres, governs d’aquí i d’allà, haters que llancen merda per les xarxes i altre bestiari de llengua llarga i cervell petit– que ens acabaran fent caure per esgotament, i aquest és un anhel que no els podem permetre. No podem caure, ni per la nova ofensiva lingüística que suposa la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’executar una sentència que retalla el decret del 2024 que blindava el català com a llengua vehicular a l’escola, ni davant tants altres exemples de catalanofòbia sistemàtica. Ni per l’infernal –macabre, en podríem dir– viacrucis que han de passar cada dia milers d’usuaris del tren, un servei que ha provocat una de les fissures més grans del mínim estat del benestar. Ni per la sanitat ni per l’educació, que han d’estar en peu de guerra avui sí, demà també, per la precarietat laboral i la saturació dels serveis públics. Ni pels pagesos i ramaders, que històricament es troben a l’última plana de tota agenda política. Ni pels problemes de l’habitatge ni pels càntics xenòfobs en camps de futbol... La llista és llarga: per la quantitat i per la persistència en el temps de molts d’aquests embats. Davant tanta misèria només hi ha dues alternatives: fer o no fer. Actuar o resignar-nos. Segurament ens voldrien (i en aquest plural genèric cadascú hi pot posar l’individual que vulgui) callats i resignats; adormits i obedients. Pa i circ. No ens ho podem permetre, en aquest temps de tanta involució. La resignació és companya de la submissió, ja sabem que la submissió no porta res de bo al sac.

© El Punt Avui