Cinquanta anys hauria de ser temps suficient per haver estat capaços de ser justos amb els que van ser morts injustament, però aquell 1976 en què el cos del dictador encara era calent i la repressió policial no havia perdut pistonada encara cueja. Cinquanta anys després que perdés la vida en el que es considera –però no ha estat reconegut– com un crim d’estat, el nom de Juan Gabriel Rodrigo Knafo ha tornat a sonar aquests dies a Tarragona –i aquest dissabte al matí hi haurà un acte institucional d’homenatge– en uns actes organitzats per la Comissió de Programes de Memòria Democràtica i els familiars i amics per recordar la seva mort. Tenia dinou anys, el març del 1976, i treballava en la construcció de la refineria, en el que avui és el gran complex petroquímic tarragoní. Feia tres dies de la massacre de Vitòria, en què cinc treballadors van ser assassinats, i, en protesta per aquells fets, els treballadors de la refineria de Tarragona es van reunir en assemblea per mostrar la seva solidaritat. El 6 de març van decidir fer una marxa des de la planta en construcció fins a Tarragona. Knafo va intentar refugiar-se de la violenta càrrega policial en un edifici de l’actual carrer Unió. Va entrar perseguit per dos policies, però ja no en va sortir viu. Va caure o va ser llançat al buit des del terrat i encara avui es desconeix si va rebre trets de bala, pilotes de goma o el van fer caure. Les circumstàncies de la mort es van tapar aleshores i continuen avui amb pany i forrellat. La família exigeix des d’aleshores una reparació, que només pot ser moral, però que és imprescindible.

© El Punt Avui