Deia un dels músics de The Doors que Oliver Stone estava amargat amb la guerra del Vietnam perquè va anar voluntari a viure aquell infern mentre els joves nord-americans es divertien amb el sexe, les drogues psicodèliques i el rock-and-roll. En tot cas, el cineasta nord-americà, que segurament s’hauria fotografiat de bon grat amb els líders progressistes reunits ahir a Barcelona, va fer fa just 40 anys un brillant retrat de l’Amèrica d’aleshores, o de les dues, per ser més precisos, personificades en els dos sergents (Tom Berenger i Willem Dafoe) que comandaven l’escamot on havia anat a parar un jove voluntari, interpretat per Charlie Sheen. Poc han canviat les coses des que es va estrenar Platoon, guanyadora de quatre Oscar. Segurament perquè els Estats Units, com el Vietnam i molts altres països, també el nostre, suspenen en memòria històrica. Ho va comentar Willem Dafoe dijous al BCN Film Fest quan li van preguntar per les similituds entre la guerra que denunciava la pel·lícula d’Oliver Stone i l’actualitat, amb els EUA bombardejant l’Iran, Israel atacant el Líban –es continuen denunciant violacions de la precària treva–, l’Iran obrint i tancant ahir de nou l’estret d’Ormuz... “El que està passant és una bogeria –va dir Dafoe–, és molt fàcil oblidar les lliçons del Vietnam. També s’obliden altres lliçons, però el Vietnam en concret mai no s’esmenta, ni en els comentaris polítics ni a la premsa. El que passa ara fonamentalment és que un país imposa la seva voluntat sobre un altre.” Oblidar és un verb que els nord-americans conjuguen bé, quan es tracta de conflictes bèl·lics: “El que és de bojos és que ara EUA i Vietnam són aliats, estem així quan milions de persones hi van morir; els vietnamites han oblidat i no escupen als turistes americans. És la història de sempre: oblidem fàcilment.”

Les guerres han canviat i Donald Trump no fa desembarcar tota la infanteria a l’Orient Mitjà; llança míssils i envia avions i drons a bombardejar des del cel. Però el petroli i les borses pugen i baixen com un carrusel i la nova política nord-americana d’“aquí mano jo” no ha millorat respecte a l’imperialisme dels temps de Reagan i Platoon. Si de cas està empitjorant, encara que semblava impossible. Avís de spoiler, per als que no han vist o no recorden aquella obra mestra del cinema bèl·lic: el sergent Barnes (Tom Berenger) mata el sergent Elias (Dafoe), però el jove soldat Chris Taylor (Charlie Sheen) l’acaba venjant. Veurem si s’acaba imposant l’Amèrica de Barnes, que s’assembla a la de Donald Trump, o reviscola l’Amèrica idealista d’Elias, que es correspon més a la d’Obama. Totes dues es van alternant des de fa dècades. Ara mateix, els Estats Units d’Amèrica idealistes i defensors de la democràcia (no només als països amb petroli) semblen en hores baixes, per no dir morts.

Willem Dafoe va coincidir el primer dia del BCN Film Fest amb Emma Vilarasau, que obria el festival amb Viatge al país dels blancs. Relata la història real d’una dona catalana que va adoptar un noi ghanès de 17 anys per evitar que el deportessin. Un altre tema d’actualitat, amb la regularització de mig milió d’immigrants en curs. El cinema és un mirall de l’actualitat i “aporta llum a aquest món tan tenebrós”, diu la directora del certamen, Conxita Casanovas.

© El Punt Avui