La història mai es repeteix o, si ho fa, com deia Karl Marx, el que la primera vegada és tragèdia la segona esdevé farsa. Potser és més encertat dir que la història no es repeteix però els errors sí, perquè sembla que els humans som incapaços d’aprendre del passat. I un cúmul d’errors és el que veiem aquests dies amb la guerra a l’Iran. El país era zona d’influència britànica des que el 1908 s’havia fundat l’Anglo Persian Oil Company per extreure petroli. El 1941, soviètics i britànics envaeixen l’Iran per evitar que els alemanys obtinguin el petroli. El xa, germanòfil, és substituït pel seu fill Mohammad Reza Pahlevi, i, amb l’ajuda dels EUA, s’amplia la línia de ferrocarril que uneix el golf Pèrsic amb el mar Caspi, necessària per aprovisionar l’URSS arran de l’ocupació d’Europa per Alemanya. El 1953, la CIA, en col·laboració amb el MI6 britànic, organitza un cop d’estat contra el primer ministre Mohammed Mossadeq que havia retallat les prerrogatives del xa i nacionalitzat el petroli. Reza Pahlevi és restituït i reconeix que deu el seu tron als estatunidencs. L’Iran es converteix així en el principal aliat dels EUA a l’Orient Mitjà i s’instaura una dictadura brutal que acabarà alimentant el malestar que, després de mesos de protestes, conduirà a la revolució de 1979. El 16 de gener el xa abandona l’Iran i l’1 de febrer Ruhol·lah Khomeini torna de l’exili. Entre el 9 i el 12 de febrer, tenen lloc enfrontaments entre els revoltats i l’exèrcit, que finalment es divideix i una gran part fa costat a la Revolució, que comprèn un ampli front que va des de l’esquerra a la burgesia liberal nacionalista i als aiatol·làs, que tenen el suport dels joves urbans i de les classes populars més sensibles al discurs religiós.

Després de proclamar-se la República Islàmica de l’Iran (1 d’abril) i de nacionalitzar les grans empreses del país, s’aprova la constitució islàmica que dona el poder absolut a Khomeini, que crea els Guardians de la Revolució, una força paramilitar per defensar la revolució. El 4 de novembre té lloc l’assalt a l’ambaixada dels EUA a Teheran i el segrest de 52 ostatges, que romandran en captiveri durant 444 dies. Una doble humiliació per als EUA ja que l’abril de 1980 l’operació Eagle Claw (‘urpa d’àguila’), que pretenia alliberar-los, és un fiasco quan una tempesta de sorra fa que alguns dels helicòpters i dels avions que hi participen topin entre si al desert iranià. Poc després, el 30 de setembre, Saddam Hussein ataca l’Iran. És una guerra que té el suport dels EUA, de l’URSS, que tem un contagi en les repúbliques musulmanes soviètiques de l’Àsia Central, dels països àrabs i dels europeus. La guerra, que durarà fins al 1988, passa per diferents fases (bombardejos de les ciutats, de les infraestructures petrolieres amb un fort impacte sobre el preu del cru i de l’economia mundial, guerra de trinxeres...), té diverses conseqüències: sota la crida al patriotisme permet eliminar l’oposició acusada de traïdoria, inclosos els grups que havien participat en el front revolucionari inicial (el 1988 té lloc la gran purga: desenes de milers de presos polítics són executats); dona un poder a l’ombra als comandaments dels Guardians de la Revolució, que desplacen els militars; permet consolidar el sector més dur dels aiatol·làs en detriment de versions islàmiques menys intransigents (Ali Montazeri, un aiatol·là moderat, defensor de la democràcia i dels drets humans, que havia de succeir Khomeini, és arrestat i substituït per Ali Kamenei, del sector més dur). La mort de Khomeini (juny de 1989) trenca el bloc de poder i converteix alguns dels protagonistes de les fases inicials de la revolució en pragmàtics, altrament denominats “reformistes”, en veure com l’aïllament internacional posa en perill els seus beneficis lligats a les exportacions de petroli.

La història no es repeteix, però l’error d’ara és similar al de fa gairebé mig segle: creure que es pot posar fi a una teocràcia criminal, cohesionada al voltant d’una versió espúria i misògina de l’islam que és usat per tapar les ànsies dictatorials d’aiatol·làs, militars i milionaris dels hidrocarburs capaç de sacrificar el seu poble per tal de seguir en el poder. És probable, doncs, que l’actual guerra només serveixi per ocasionar més patiment, cohesionar més el bloc de poder i anorrear el país (el somni de Benjamin Netanyahu). Resta només l’esperança que un poble amb una llengua i una cultura mil·lenàries, format per la majoria persa i per àrabs, kurds, balutxis..., sobrevisqui als seus propis botxins interiors i a aquesta injustificada guerra contrària al dret internacional i a la vida. Recordeu el lema del 2022 arran de l’assassinat de Mahsa Amini: Dona, vida, llibertat!

© El Punt Avui