Un dia qualsevol a l’hospital de Terrassa. Concretament, a la cafeteria. És d’aquelles d’autoservei, de les que trobes els entrepans al principi, després les pastes i, al final, a la caixa demanes els cafès. Un recorregut perfectament planificat perquè sigui el mateix usuari el que triï el que vol, ho agafi i aboni la factura. Un home d’edat molt avançada es dirigeix a la noia que cobra directament. No ha entès un funcionament que dista del dels bars clàssics. Demana a la jove un entrepà de pernil. Lluny d’esmenar-lo, la cambrera es dirigeix ella mateixa a l’estanteria, l’agafa i l’hi porta. Quan el veu, el senyor el troba petit. La noia repeteix l’operació i li’n dona un altre. A l’hora de pagar, l’home remena una mica la cartera a la cerca de monedes i li acaba atansant un bitllet de vint euros. La cambrera li torna el canvi i s’espera fins que el senyor ha guardat el canvi. Han passat uns minuts i la cua de la cafeteria ha anat creixent. Alguns s’impacienten, però la jove no atén el següent fins que aquell senyor, cartera a la butxaca, marxa. En un món que sembla caure a trossos, on la violència és a l’ordre del dia i el soroll no s’apaga mai, el gest commou. I demostra que avui dia l’amabilitat és, com a mínim, revolucionària.

© El Punt Avui