L’esgotament emocional prové de l’ansietat apilada durant lustres, però no esclata de cop: s’escola com una esquerda que ho esqueixa tot per dins, sense fer soroll, no fos cas que algú et desmunti la coreografia perfecta de qui sempre arriba, sempre respon, sempre sosté. Quan no pares de complir, d’ajudar, de contestar missatges, de somriure mentre el cap no s’atura i el cos et suplica una pausa que no et permets; quan et guardes el nus a la gola com qui aprèn a conviure amb una pedra a la butxaca; quan la fatiga es fa invisible perquè la tens ensinistrada, i penses que la bondat és l’última frontera que no estàs disposada a cedir, llavors es revela una veritat incòmoda i bellíssima alhora: qui més es trenca per dins és qui més cuida els de fora, qui es refà a les fosques, peça a peça, amb una delicadesa gairebé invisible. Però arriba un moment –sempre arriba– en què la resistència es clivella i cal deixar de ser refugi per a tothom per començar a ser casa per a una mateixa. Cal aturar el gest automàtic de donar, de dir que sí, i formular, encara que espanti, la pregunta que ho pot canviar tot: i jo, què? I és en aquest punt fràgil que el trencadís deixa de ser runa i es torna possibilitat, una arquitectura nova feta de fragments que no volen recompondre el que era sinó sostenir el que és. I aquest gest íntim en mi té un far, una llum que orienta, un seny que sosté, heretat, après, viscut. Per això avui, amb una gratitud que no necessita alçar la veu, felicito la mare que em va parir, que fa anys demà, perquè continuï sent llum quan tot tremola i llar quan el món se’m trenca.

© El Punt Avui