Per anys que passin, quan creues la primera mirada, ja saps que t’esperen tres anys de teràpia. No perquè l’altre sigui un psicòpata –que també podria ser–, sinó perquè hi ha mirades que et fan de mirall de cos sencer, amb augment i un fluorescent de sala d’operacions. I tu, que anaves tan bufona amb la teva autoestima de temporada, veus que tens esquerdes que fan eco. La primera mirada és un contracte que no has llegit, un “accepto les galetes” emocional. Cliques sense pensar i, pam, ja t’has subscrit al butlletí setmanal de la maleïda absència. Hi ha mirades que prometen un futur amb sofà nòrdic i plantes que no moren. D’altres, en canvi, et venen una revolució francesa en versió domèstica. I tu, tan il·lustrada, tan del segle XXI, acabes fent bocades amb la dignitat reciclada. El cos té una creativitat dramàtica que faria plorar d’enveja qualsevol guionista amb bloqueig crònic. Després ve la fase d’arqueologia: revisites converses com si fossin jeroglífics, analitzes cada emoji com una detectiu privada amb un màster en semiòtica del punt suspensiu. I mentrestant, la terapeuta –santa laica amb l’agenda plena– et pregunta com et fa sentir tot plegat. Doncs com una casa amb les finestres obertes en ple hivern, com una dona que sap el que no li convé, però hi torna amb la disciplina d’una atleta olímpica del desastre. L’amor no és cec: és miop selectiu. Veu el que vol i enfoca les mancances amb una delicadesa sospitosa. Tot el que has après tremola amb cada mirada nova, només per recordar-te que encara tens la imprudència necessària i la lucidesa suficient per escriure tots els paranys.

© El Punt Avui