Hi ha una edat –els 30– que et cau a sobre com una sentència. Francesc Cuéllar s’interessa pel punt en què el relat sobre un mateix s’esberla. A Tothom vol ser fill de Joseph Conrad (una novel·la debut de matrícula d’honor), l’Ernest torna al poble expulsat per una Barcelona de lloguers obscens i promeses ajornades. A manera de dietari, Cuéllar escriu un compte enrere amb una orella molt fina per al diàleg intern: el del jove que malviu redactant biografies i que encara estima la Clara, ara a Oslo. La precarietat es vesteix d’estat moral proper al fracàs: no només no pot pagar un pis, tampoc pot sostenir la versió d’ell mateix que li han venut. Les cintes VHS del seixantè aniversari del pare –rebobinar, prémer play– activen l’excavació. Entre dinars familiars, surt un nom nou: en Martí, i la crònica generacional es torna indagació íntima. Tots voldríem ser fills d’algú extraordinari, d’un guia moral com Conrad, capaç d’entrar en el cor de les tenebres i tornar-ne amb literatura. Però no heretem exotismes, sinó silencis que, clivellats, fan més soroll que cap confessió. L’àvia Maria, la mare i el pare li lliuren bocins de respostes. Cuéllar aviat bandeja el thriller familiar i aposta per una pregunta que punxa: què fem amb els monstres heretats? En paral·lel a la ironia contra la mediocritat i la crítica social afilada, hi ha una capa de reflexió sobre l’herència no triada. Cuéllar escriu sobre el desencís i la responsabilitat: no decidim d’on venim, però sí què fem amb el relat que ens expliquem. Tothom navega amb una càrrega invisible: la qüestió és si ens atrevim a obrir la bodega.

© El Punt Avui