Criatures podrides és la primera novel·la d’Amy Twigg, un artefacte inquietant que et clava les ungles sota les costelles. La prosa queixala perquè apunta al cor d’una fantasia recurrent: n’hi ha prou d’aixecar murs simbòlics per purgar segles de violència estructural? Com si l’opressió no sabés disfressar-se amb veu dolça, consignes alliberadores i rituals compartits, Twigg crea una atmosfera densa, gairebé febril. No hi ha lloc per a la ingenuïtat: qualsevol promesa de salvació col·lectiva pot convertir-se en una maquinària de control. La fraternitat (aquí sororitat, quina paraulota, eh Laia?) es tenyeix de sospita i de rivalitat. La solidaritat tremola, i la paraula emancipació sona a disciplina. El que cou és la manera com la novel·la retrata la fam de poder. No la que porta corbata i firma decrets, sinó la que és capaç de germinar en espais que volen ser antídots contra l’ordre antic. Un poder que es legitima amb discursos sobre la cura, la comunitat i la redempció. Un poder que exigeix adhesió total: el grup de dones protagonistes entren a la Casa de l’Esquerda pensant-se que és una comuna aïllada dels homes i acaben patint les normes severes d’una secta. Els imaginaris revolucionaris poden podrir-se per dins si ningú vigila els mecanismes de jerarquia, devoció i sacrifici. Llegir Criatures podrides és assistir a un experiment moral que et mostra com el patriarcat no és només una construcció externa. Què passa quan la necessitat de pertinença és tan forta que acceptem qualsevol dogma a canvi de sentir-nos protegides? La doble espiral de ràbia i salvatgia està servida.

© El Punt Avui