Vivim sota la dictadura del compte enrere. Dilluns a la nit vencia l’ultimàtum de Trump als aiatol·làs (o a qui sigui que mani ara a l’Iran) perquè reobrissin l’estret d’Ormuz al tràfic de petroliers, sota amenaça d’aniquilar tot el país si s’hi resistien. I, al final, el president dels EUA es veu obligat a cedir, víctima de les seves posicions maximalistes. La mediació del Pakistan li llança un salvavides, li assenyala la porta de sortida del laberint en què ell mateix s’ha ficat arrossegat pel seu aliat israelià. Trump s’agafa a la taula de salvació i engega un altre compte enrere, quinze dies de pròrroga per negociar el pla de 10 punts presentat pels iranians i posar fi a les hostilitats. Un anunci que anima les borses, fa caure el barril de petroli al seu preu més baix des de l’inici de la guerra i suscita tant escepticisme com esperança a les diverses capitals mundials. Aguantarà la treva? Té uns pilars febles, si ha de descansar sobre la intransigència de Netanyahu i la paraula de Trump, sempre hiperbòlica, capritxosa i canviant, com la Lluna que es proposa reconquerir. Així, el neguit arriba hores després que s’anunciï l’alto el foc, quan la Casa Blanca acusa els iranians d’haver canviat els termes del pla que li van posar damunt la taula, per incloure el Líban sota el paraigua de la treva. Una clàusula, aquesta, inacceptable per Israel, que ahir va provocar una altra massacre en territori libanès. Tot és fràgil i incert i caldrà veure com es mouen les peces amb el pas de les hores i els dies fins que dissabte comencin les teòriques negociacions d’Islamabad per posar fi a l’escalada militar. El temporitzador torna a estar en marxa. Arribarem a la cita crucial sense que ningú hagi estripat abans les cartes?

© El Punt Avui