No sé ben bé per què sempre he tingut certa prevenció a manifestar orgull o a declarar-me orgullosa de res o de ningú. Expressions d’aquesta mena em sonen artificials, ensucrades com una pel·lícula de Hollywood o, per contra, exageradament emfàtiques, pròpies de discursos arnats. En resum, mai els he sabut trobar cabuda en les converses del dia a dia. Fins dimecres passat, durant l’homenatge als fundadors i comptepartícips de l’Avui, quan Vicent Sanchis es va acostar al faristol. El qui va ser director d’aquest diari durant catorze anys va expressar la seva admiració pels professionals amb qui va compartir redacció i es va declarar repetidament “orgullós” d’haver format part d’aquell equip. No sé si n’era del tot conscient, però, amb aquell reconeixement ple de sinceritat, Sanchis premia una tecla, rescatava una emoció en mi i, n’estic segura, molts companys de l’Avui. En el meu cas, una tecla que connecta amb la secció de Món de Consell de Cent, a què em vaig incorporar un llunyà 1999, al costat de periodistes extraordinaris, començant pels enyorats Ana Alba i David Caminada. Una tecla com la que em connecta ara amb la redacció virtual d’El Punt Avui. Era orgull i no ho sabia. Gràcies, Vicent, per posar paraula al sentiment.

© El Punt Avui