Hi ha diverses definicions del verb especular segons quin sigui el diccionari i l’accepció a la qual ens referim, però en termes econòmics vol ser una cosa així com comprar aprofitant una situació fluctuant per obtenir un benefici suculent i ràpid, sense haver d’aportar cap valor afegit a allò que es transmet. Els economistes contraposen l’especulació a la inversió i el parlar de la gent també dona una connotació negativa la primera i positiva a la segona. Així, és dolent especular, però és bo invertir, ja sigui fer-ho en tecnologia, en millores a l’empresa familiar o en temps dedicat als nostres éssers estimats. Darrerament hem sentit dir que hi ha un acord entre el PSC i els Comuns per promoure una llei que eviti la “compra especulativa” d’habitatges. El que n’han dit, en canvi, no té res a veure amb l’especulació com a tal, sinó amb el nombre d’immobles que pugui tenir una persona, ja sigui física o jurídica, que és tot un altre tema. Un exemple d’especulació seria comprar diversos blocs per deixar-los buits i desemparats, a mercè de tot tipus de delinqüència, per així fer baixar els preus d’un barri i continuar comprant barat. És especular, també, comprar econòmic amb informació urbanística privilegiada per vendre car amb els plànols nous. Hi ha exemples coneguts de totes dues coses que ara no ens entretindrem a detallar. En canvi, no seria especulació comprar habitatges per reformar-los i vendre’ls: es millora l’immoble amb una feina que és tan necessària com la industrial o l’agrícola. Tampoc és especular comprar un pis i llogar-lo, ja que així es posa un habitatge més al mercat de lloguer –s’ofereix un servei– després de desembutxacar una quantitat important de recursos, obtenint els beneficis a molt llarg termini. Sobta que els que ens fan les lleis desconeguin aquestes diferències. O pitjor, que les coneguin i ens vulguin engalipar.

© El Punt Avui