Donald Trump passa pel pitjor moment des que és al poder. La guerra de l’Iran, lluny de ser un cop d’efecte que ajudés a difuminar la seva implicació en la trama d’abusos sexuals del cas Epstein, s’ha transformat en un maldecap encara més gros del qual no sap com sortir-ne. La impulsivitat i incompetència del president estatunidenc han provocat un daltabaix mundial amb efectes negatius ben tangibles. L’augment del preu del carburant ha empitjorat la vida quotidiana fins i tot dels votants trumpistes menys interessats en política internacional o en drets humans, fet que ha provocat un rebuig majoritari a la guerra i el rècord d’impopularitat del magnat. La proliferació de declaracions i decisions erràtiques ha fet que se’l qüestioni des de dins de les pròpies files i tot, amb estrelles del moviment MAGA acusant-lo de repapiejar i posant en dubte les seves capacitats mentals.

El trumpisme, però, va molt més enllà de Trump. És el rovell de l’ou d’un projecte autoritari a escala global que fa molts anys que es cou. Va quedar explicitat en el document de seguretat nacional, en què l’administració estatunidenca reconeixia sense embuts la prioritat de continuar impulsant (és a dir, finançant) les extremes dretes europees que segueixen la seva línia ideològica. I és en aquesta vessant europea de la internacional reaccionària on les esquerdes del trumpisme comencen a ser més visibles i fan aflorar contradiccions.

La impopularitat de la desastrosa actuació dels EUA a l’Iran ha provocat que fins i tot els aliats més fidels de Trump a Europa, crescuts i alimentats sota la seva ombra, s’hagin vist obligats a distanciar-se’n. Des de Marine Le Pen a Alternativa per Alemanya, les extremes dretes europees més trumpistes han hagut de deixar anar el braç del pare per evitar sortir-ne escaldats. Per molt que hi combreguin ideològicament, abans de res són populistes: si no poden fer-lo servir a favor seu, Trump pot passar de mentor suprem a empestat temporal i aquí ningú no es despentina. I viceversa, és clar.

El cas més flagrant ha estat el de Giorgia Meloni, l’única líder europea present en la presa de possessió del magnat, que fins fa poc presumia dels beneficis que obtindria Itàlia gràcies a la bona relació personal amb l’admirat Trump. Amb tot, els mitjans internacionals han engegantit la confrontació entre Meloni i Trump, que és més una gesticulació obligada pel context que no pas cap presa de posició ideològica.

L’atac a l’Iran va tenir lloc en un molt mal moment per a Meloni. Era la recta final de la campanya pel referèndum constitucional que havia d’aprovar la reforma de la justícia que seguia els passos antidemocràtics de Viktor Orbán. Després de més de tres anys dels postfeixistes al poder, per primer cop la societat italiana es mobilitzava en massa contra Meloni, i va ser per defensar la Constitució antifeixista. Es percebia por real a la deriva autoritària i l’intent de desmantellar la democràcia des de dins, començant per la separació de poders. Un dels articles més importants de la Constitució nascuda del consens antifeixista diu que “Itàlia repudia la guerra com a mitjà de resolució dels conflictes internacionals”. A pocs dies del vot, carregar-se un altre pilar de la Constitució hauria estat massa fins i tot per a ella, així que Meloni va limitar-se a recordar que Itàlia no pot entrar en guerres il·legals.

Amb tot, Meloni va perdre el referèndum, i la patacada va ser colossal. Les places d’Itàlia es van omplir de riuades de gent, molts de ben joves, que cantaven himnes partisans amb una esperança renovada. La sensació és que a la representant del trumpisme a Itàlia se li han vist massa les costures antidemocràtiques. D’aquí un any hi haurà eleccions i Meloni no té, ni de bon tros, assegurada la victòria.

La patacada més espaterrant del trumpisme europeu, però, ha arribat d’Hongria. La caiguda d’Orbán deixa moltes incògnites, començant pel paper de l’exorbanista ultraconservador Péter Magyar, però té molta més importància de la que pot semblar des de fora: Orbán era el model que inspirava la resta de líders de la internacional reaccionària europea. Hongria ha estat el laboratori on s’ha cuinat la recepta de l’antidemocràcia i s’ha estudiat com exportar-la. Malgrat els tripijocs, un suport econòmic estratosfèric i tots els think tanks ultres assessorant-lo, Orbán ha caigut. L’esquerda hi és; ara caldrà aprendre a fer-la més profunda.

© El Punt Avui