El mètode de l’estafador és conegut: molta xerrameca, molta foto amb gran somriure, copets a l’esquena i cap boleta sota el got. Tanmateix, tot i ser un vell conegut, resulta sorprenent que el trilerisme aconsegueixi enredar una vegada i una altra, com si la capacitat de deixar-se estafar fos innata a la naturalesa humana. Especialment en política, en què aixecar la camisa a un aliat o driblar un acord per tal de no complir-lo acostuma a ser el pa de cada dia. De fet, sovint hi ha una simbiosi entre l’estafat i l’estafador, perquè, una vegada s’imposa la realpolitik a les bones intencions del pacte, hi ha partits que decideixen mirar cap a una altra banda abans de complicar-se la vida. El cas d’ERC durant tots aquests anys amb el PSOE és el més paradigmàtic: no li han complert ni un sol acord, i, tanmateix, ni una sola vegada ha posat en perill la seva aliança. Probablement, aquí hi ha la mare de les derrotes electorals dels darrers anys. L’abraçada de l’os sempre ofega.

Com que l’incompliment és la norma política, i ha quedat perfectament........

© El Periódico (CAT)