Esperàvem el nostre torn al dentista, ja amb deu minuts de retard, quan la meva filla va llançar un suggeriment a l’atmosfera: "¿Per què no ens en anem?". La vaig mirar amb els ulls allargats. Aquesta intolerància als retards aliens em va resultar digníssima. "Sí, toquem el dos", hauria dit amb gust, i més si no hagués sigut la meva filla, però érem allà perquè no acaba de caure-li un queixal sota el qual ja en creix un altre. "A veure...", vaig començar a dir, i em vaig parar, perquè havia de citar –sense venir gaire a tomb– allò de les crisis de Gramsci, que consisteixen "que el vell està morint i el nou no acaba de néixer", i que "en aquest interregne apareixen una gran varietat de símptomes mòrbids". L’Helena es troba en una fase en què no deixa passar ni una........

© El Periódico (CAT)