He viscut sempre recordant la meva infantesa, que va ser la d’un pobre com ho eren tots els nois del barri. Vaig saber que era pobre, de fet, perquè un dia de pluja, quan anava a l’escola, un jove alemany que vivia a prop de casa meva va creure pertinent accelerar el seu Volkswagen. No oblido mai aquell diluvi trist del noi que torna a casa per eixugar els vestigis de la seva roba.

L’ego va tenir altres humiliacions, les que patien els altres, les que patien les famílies que vivíem al barranc, les humiliacions que van anar venint a mesura que sabíem que hi havia pobres i hi havia rics, i entre els rics, per exemple, hi havia l’alcalde del meu poble.

Aquest home, un alferes provisional, em va donar una lliçó per al futur, quan vaig començar a saber què continuaria sent la vida. Jo tenia 11 anys i acudia a l’ajuntament per demanar ajuda i continuar al batxillerat. No vaig poder parlar amb l’alcalde. El vaig veure entrar al despatx, vestit amb el vestit del seu rang militar. Va dir a l’uixer, que........

© El Periódico (CAT)