Tinc Cuba i Gabo al cor. Si no hagués conegut Gabriel García Márquez, també estaria en la meva vida, com a escriptor, com a ciutadà que va portar a la literatura la més imponent de les alegries: la invenció.

El vaig conèixer a Barcelona quan ell jugava amb els seus dos fills, asseguts tots al terra de la seva casa del carrer de Caponata, a prop d’on vivia el seu amic (ho seria sempre, tot i que no es parlessin) Mario Vargas Llosa. En aquesta ciutat de la seva vida, Gabriel García Márquez va ser primer un desconegut que encara no havia publicat Cent anys de solitud. La nit era el seu destí, com si s’estigués buscant a si mateix entre tots els seus amics. Era l’amic de les nits i de tothom, com deia la seva amiga Beatriz de Moura. Gabo seria el pupil predilecte de Carmen Balcells, que el guiaria per ser l’escriptor de totes les estacions i del Nobel.

Molts anys després, quan ja era Nobel i tornava sovint a Barcelona per explicar-se la vida que havia tingut allí, Gabo em va citar a la casa de Carmen per a una entrevista que sempre vaig sentir com un regal especial. El temps ja era per a Gabo un regal que ell mateix es feia, així que quan ens donava als periodistes........

© El Periódico (CAT)