Potser el problema de l’educació catalana no sigui que no sapiguem què s’ha de fer, sinó que fa massa temps que no aconseguim mirar tots en la mateixa direcció. Aquest agost hem aixecat els ulls al cel per contemplar un eclipsi. Durant uns minuts, allò que sempre hi és ha quedat parcialment ocult per una altra realitat que s’ha interposat. Potser no és una mala metàfora del moment que viu l’educació a Catalunya.

Des de fa mesos, quan parlem d’escola apareixen sobretot conflictes: malestar docent, vagues, discussions salarials, ràtios, dificultats per fer possible una educació realment inclusiva, abandonament escolar, resultats d’aprenentatge que ens preocupen i, aquest estiu, el desconcert provocat en l’aplicació de les proves PISA. Tot és important. Però l’acumulació de problemes corre el risc d’eclipsar una pregunta anterior a totes: ¿quin projecte educatiu volem per al país?

No crec que necessitem ara una nova reforma. N’hem fet moltes. Massa. Ni una nova llei catalana, perquè la que tenim encara està en part per desenvolupar. Tampoc una nova confrontació entre recursos i pedagogia; pública i concertada; innovació i tradició; exigència i inclusió. Necessitem alguna cosa menys espectacular i probablement més difícil: reconstruir la confiança i l’acord entorn d’unes quantes prioritats compartides.

La primera és recuperar allò que........

© El Periódico (CAT)