Quan l’habitatge té rostre de dona

Tots sabem què vol dir tenir una llar. És el lloc on es tanquen les portes al soroll del món, on els infants creixen amb seguretat i on una persona pot imaginar el futur amb una mica de serenor. Però per a moltes dones, avui, aquest refugi és fràgil. Al Col·legi d’Economistes de Catalunya, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, hem reflexionat sobre la crisi de l’habitatge amb mirada de gènere. I darrere de les dades apareixen històries que massa sovint tenen rostre de dona. Dones que assumeixen la major part de les cures, que han hagut de reduir jornades o acceptar feines precàries i que, per això, tenen salaris i pensions més modestes. Quan aquesta realitat topa amb un mercat del lloguer exigent, la fragilitat es multiplica. No és casualitat que el 80% de les llars monoparentals les encapçalin dones. La longevitat de les dones fa que moltes arribin a la vellesa soles, amb salut més fràgil i ingressos més baixos. I encara hi ha una altra realitat massa invisible: dones que suporten relacions de violència per por de quedar-se sense sostre. A la taula rodona, dues dones que treballen cada dia amb aquesta realitat ens ho recordaven amb claredat. Natàlia Martínez, de la Fundació Habitat3, recordava que garantir un habitatge és sovint el primer pas per reconstruir una vida. Marta Bàrbara, de la Fundació Maria Raventós, descrivia la supervivència constant de moltes mares pendents de si podran mantenir un sostre per als seus fills. Quan la vida es converteix en supervivència permanent, és difícil pensar en el futur. Per això, si parlem d’igualtat real, hauríem de recordar una evidència simple: sense una llar segura, la igualtat no té sostre.

Si la tecnologia pensa per nosaltres, què ens queda a nosaltres?

L’ESTRÈS ENS PERJUDICA

© El 3 de Vuit