Colonitzadors discutint hegemonies

Fa temps que el reggaeton –un gènere que no m’entusiasma gens– inunda escenaris i tendències. Fa pocs dies, un dels seus grans exponents, el ‘conillet dolent’, Bad Bunny, va protagonitzar una actuació d’enorme ressò mediàtic a la final d’un esport d’un país on tot és desmesurat: els estadis, les hamburgueses, els cotxes i, sovint, també el relat.

L’entusiasme amb què determinats sectors espanyolistes han celebrat aquesta exhibició de presència hispana als EUA delata una intencionalitat –o una ceguesa selectiva– difícil d’ignorar. És obvi que el continent americà és molt més plural que l’herència anglosaxona dels estats nord-americans, i que la cultura llatina ha estat sovint considerada de rang inferior.

Però aquesta lectura entusiasta passa per alt una evidència elemental: tant els hispans com els anglesos, i també holandesos, francesos, etc., són hereus de processos colonials sobre terres que no els pertanyien. La disputa simbòlica entre imperis europeus no converteix cap d’ells en poble originari. Reivindicar la ‘quota’ hispana dins aquest passat simplement redistribueix el protagonisme entre colonitzadors.

El contrast es fa evident quan la mirada se centra en la península Ibèrica i la defensa de les cultures pròpies com la catalana, la basca o la gallega modifica el discurs. Les polítiques de protecció lingüística són titllades d’exclusives; les demandes de reconeixement nacional, d’insolidàries. L’afirmació cultural legítima presentada als EUA aquí es descriu com a fractura o supremacisme.

Mentre als EUA la presència hispana és minoritària davant l’hegemonia anglesa –i per això es parla de drets i pluralisme–, a Catalunya, en canvi, el castellà és estructuralment fort, amb el suport de l’Estat, del mercat i dels grans mitjans. No hi ha neutralitat i es consolida la llengua dominant. I en lloc d’admetre-ho, es proclama una ‘llibertat’ que sempre acaba beneficiant el més fort.

El resultat és un discurs que invoca la diversitat quan amplia l’espai del castellà i la qüestiona quan el limita. Es condemna l’assimilació cultural als EUA mentre es desacrediten polítiques destinades a evitar-la dins la península. No és un principi universal el que guia aquesta actitud, sinó una lògica de poder: protegir allò propi quan és subaltern i naturalitzar-ho quan és hegemònic.

“Estar al davant d’un cor i veure que la música sona bé és la millor satisfacció”

Timidesa i ansietat social

© El 3 de Vuit