Les cures: una qüestió col·lectiva

Som cuidadora i cuidar m’ha anat configurant, ha canviat la meva relació amb el temps, amb les prioritats, amb els plans i també amb el futur.

Ho faig des de l’amor profund i des de la gratitud cap a qui em deixa acompanyar-la, perquè compartim la vida. Una vida travessada per una malaltia cruel, d’aquestes que no fan vacances ni concedeixen treves, que avancen cada dia gairebé en silenci i que, sense fer gaire renou, ens duen de la mà cap a un futur que sabem incert i dur.

Aquest estiu, durant uns dies de vacances, m’he adonat d’una cosa curiosa: la culpa també s’agafa vacances. No se’n va del tot, però perd intensitat.

Parl d’una culpa que coneixem bé les persones, bàsicament dones, que cuidam i que té una habilitat extraordinària per adaptar-se a qualsevol circumstància. Si treballes massa, perquè treballes massa. Si surts, perquè surts. Si estàs cansada, perquè no tens prou paciència. Si dediques una estona a fer alguna cosa que t’agrada, perquè durant aquella estona hauries d’estar cuidant. La culpa sempre troba una escletxa per on entrar.

Existeix tot un repertori de consells per combatre-la. Ens diuen que ens hem de cuidar per poder cuidar, que hem de reservar-nos espais, que hem d’aprendre a posar límits. I tenen raó. Però començ a pensar que fins i tot aquesta resposta pot contenir una trampa: ens ajuda a suportar millor la responsabilitat sense qüestionar per què aquesta responsabilitat recau gairebé sencera damunt nosaltres.

Perquè si tantes cuidadores........

© Diario de Mallorca