Xerra molt, però diu poques coses

Fa poc vaig parar esment en aquesta expressió que em va fer molta gràcia i que descriu perfectament el bla-bla-bla que circula entre nosaltres: «Xerra molt, però diu poques coses»; dit amb altres paraules, parla molt, però no diu res. Es tractava d’una persona que donava certes indicacions a una altra i jo estava allà de pas, essent testimoni de l’esdeveniment. Aleshores, el receptor va dir —un cop va haver marxat l’altre— la frase esmentada més amunt. A partir d’aquí, variacions sobre el mateix tema. Realment, això no ens ve de nou, és una realitat molt vella, és com si descobríssim que les paraules no fossin altra cosa que palla. Potser, la persona ‘que xerra molt’ en qüestió, és prou llesta per no exhibir la pobresa de les seves idees o tot al contrari, és la persona que pensa, però que fa veure als altres que no pensa. Rere tot això, el postureig de sempre, el fum de les fogueres. Sovint no es pren consciència del que es diu amb la celeritat que caldria i gastem molta saliva per a finalment no arribar enlloc. Hi ha persones que quan parlen, a la segona frase, crea una desconnexió immediata en els oients, com per art de màgia, perquè sempre fan servir la mateixa cantarella i els mateixos tics, fins al punt que deixa de ser interessant per la resta, i fan veure que s’escolta quan realment no obres les orelles. Sorgeix, doncs, una nova feina que guanya espai a mesura que camina, l’art........

© Diario de Mallorca