El tic-tac del rellotge

Relojes. / Unsplash / Jon Tyson

«Sovint em perd dins els tic-tacs del rellotge i em faig un embolic amb els verbs i les estrelles», així resava un cartell que anunciava la vinguda de la poetessa Antonina Canyelles, l’autora del poema, a un institut del Raiguer el nom del qual aquí no importa. El poema es titula Autoretrat i, potser, com aventurant una hipòtesi, l’autora descriu la fricció i el desassossec que el temps provoca, una sensació de desconcert existencial davant un món impossible d’aturar i que t’embolcalla amb els seus enigmes. Tic-tac és un so onomatopeic que posa nerviós a més d’un, però també captiva, perquè acompanya els silencis. Tic-tac, acabo de néixer; tic-tac, tinc quinze anys; tic-tac, ara en tinc trenta o quaranta; tic-tac i ja soc vell, tic-tac, m’arraconen; tic-tac, ja no hi soc; tic-tac, s’ha acabat el temps per a mi. El so del tic-tac d’un rellotge, sembla, com deia Apel·les Mestres, el tic-tac d’un molí, d’un molí infatigable que mol sempre, sense treva ni fi, que tritura els segons, els minuts, les hores, com també els dies, anys, segles i miríades, que en comptes de farina, va bastint l’Eternitat. Des del punt de vista de la filosofia, l’argument del temps és important i va més enllà de la seva descripció fenomènica. Però no vull tractar sobre el temps, sinó del rellotge que conté el temps, segons aquella dita africana que deia que vosaltres, referint-se als europeus, teniu el rellotge, en canvi, nosaltres tenim el temps. Potser volia dir que mentre nosaltres mirem tothora el rellotge, ells viuen cada segon del temps, sense la dèria de preocupar-se d’ell. Parlem, doncs, de rellotges. Començaré per una anècdota. A Palma, hi ha diverses rellotgeries reconegudes per les seves marques de gran qualitat i luxe, que si entres en una d’elles, t’atenen com si fossis no sé qui, un ric o........

© Diario de Mallorca