La confrontació d’aquest país i Israel ve de lluny, quan la Gran Bretanya decideix abandonar Palestina en el 1947, sent incapaç de resoldre els fronts oberts

Ilustració: El Líban / .

Fa temps, en la meva època d’estudiant, vaig tenir dos companys que eren del Líban i a més maronites —després, de manera succinta, explicaré que vol dir això—, i en les diverses converses que tingueren durant el curs escolar, va sorgir, naturalment, la qüestió d’Israel i la difícil convivència amb ells. De les seves paraules es desprenia, diguem-lo clarament, odi, rancor, tírria, aversió, cap a la societat israeliana i al govern de torn que cada dos per tres els feia la vida gairebé impossible. I té la seva lògica. Si Israel té la síndrome de Masada, el Líban no es queda enrere, té la síndrome d’un assetjament permanent a través de bombardejos i incursions de les tropes terrestres israelianes un dia sí i l’altre també, que no els deixa ni respirar, especialment a la zona sud, que limita amb el districte nord d’Israel, l’antiga Galilea, i que toca de ple a la seva capital, Beirut. Causa principal: la zona sud és un dels bastions de Hezbol·là, considerat per alguns com un grup terrorista, mentre que per altres és un moviment de resistència.

Doncs bé, un d’ells m’explicava que en la guerra dels anys vuitanta del segle passat, va desaparèixer tota la seva família i ell, essent encara molt jove, va haver de fugir cap a Europa ajudat per algunes institucions benèfiques, primer a França i després Itàlia, sense saber si els seus éssers estimats estaven vius o morts. No gaudien dels recursos digitals que tenim actualment. La seva vida era com un malson del qual sovint es despertava trasbalsat. En la seva joventut es trobava enmig d’una guerra civil entre diverses faccions libaneses que es perpetuava en el temps, però aleshores apareix un enemic prou conegut, Ariel Sharon, ministre de Defensa israelià del govern de Menahem Begin, que a l’estiu de 1982 envaeix el Sud del Líban sota el lema «Pau per a Galilea», com ja s’havia fet abans en l’anomenada ‘Operació Litani’ (1978), amb l’excusa —sempre n’hi ha una, o si no se l’inventen— d’erradicar l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) on s’esdevingué la matança de Sabra i Xatila, de refugiats palestins i xiïtes libanesos, portada a terme per les milícies cristianes de l’exèrcit libanès sota el vistiplau de les forces del Tsahal. Moriren més de tres mil cinc-centes persones, un genocidi en tota regla, un més d’un catàleg força ampli. És una terra regada per la sang dels màrtirs innocents. Sembla que cada racó d’aquest territori abraça una història tràgica.

La confrontació entre el Líban i Israel ve de lluny, quan la Gran Bretanya decideix abandonar Palestina en el 1947, sent incapaç de resoldre els fronts oberts. Després de la creació de l’Estat d’Israel, en el 1948, comencen totes les hostilitats amb els països veïns i, especialment, amb els palestins que no acceptaren de cap manera la partició del territori en dos estats. El conflicte entre Israel i el Líban es remunta als anys setanta del segle passat, que ha donat peu a nombroses i doloroses incursions militars israelianes contra grups armats palestins, com la Gihad islàmica, Hamàs i Hezbol·là, que es refugien a la zona libanesa. Des de ‘l’Operació Litani’ (1978) passant per la de ‘Pau per a Galilea’ (1982-83) i continuant amb la ‘Redinció de Comptes’ (1993) fins a ‘l’Operació Raïm de la ira’ (1996), totes elles han castigat durament el sud del Líban, provocant infinitats de desplaçats cap al nord del país. L’última en aquests dies, amb més d’un milió de libanesos fugin de bombes i míssils.

Des de 2006, Hezbol·là és un desafiament per a la frontera nord d’Israel. Amb els últims atacs, l’aviació israeliana ha massacrat el sud de Beirut, que és on es troba el gruix de la milícia xiïta armada, subvencionada per l’Iran. En fi, un poble maltractat, en estat de sofriment constant. I mira que el Líban és un país excepcional, únic, gràcies a la seva naturalesa i als seus accidents geogràfics. La muntanya més alta de la serralada del Líban és el Mont Líban (3.086 m), entre Tir i Sidó, lloc afavorit per les pluges i la densitat de vegetació natural, amb importants boscos d’avets i cedres que creixen plenament a partir de 1.500 metres. Em recorda algunes cites que podem extreure de la Tanakh, en concret salms i profetes: «Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban» (Sl 92,13); «En el desert plantaré cedres, acàcies, murtres i oliveres; a l’estepa, al costat dels xiprers, hi faré créixer boixos i savines» (Is 41,19), etc. Enmig d’un desert de pedres, emana aquest fabulós paradís, que posseeix alts i baixos topogràfics favorables amb un vessant occidental de desnivell suau, obert a les influències marítimes del Mediterrani oriental, en altiplans horitzontals lleugerament inclinats vers el costat dels vents plujosos que permet emmagatzemar la pluja i la neu que allà cau; mentre que a l’est, per damunt de Bekaa, hi ha faldes abruptes que faciliten la defensa; cap al sud, a Palestina, i més al nord, a les voreres de Jabal Bahra, hi ha planures litorals que foren dominades fàcilment per poblacions alienes que no venien de les muntanyes. Cal dir que les condicions hídriques són òptimes, fonamentals per a la població, que a hores d’ara són objectius de les forces israelianes per a soscavar la seva resistència. Torno al principi, al terme maronita. Prové d’un monjo sirià anomenat Maró, mort envers el 410, un ermità que va viure entre Apamea i Alep, a Síria. Al voltant seu es va crear un petit nucli de deixebles. Les poques referències que tenim d’ell es troben en l’obra de Teodoret de Cir, que recull les seves ensenyances. Amb el temps, sorgeixen monestirs i foren afavorits per emperadors de la talla de Justinià i Heracli. L’Església maronita, exclusivament catòlica, de credo calcedònia, és a dir, melquita (fidels al Concili de Calcedònia que subratlla les dues naturaleses de Jesús, la divina i la humana), però de tradició i llengua siríaques; també usen l’àrab. Foren adversaris dels monofisites (Jesús té una sola naturalesa, la divina). No m’entretindré en les distincions de les diverses faccions de maronites, ja que seria molt llarg, tan sols diré que aquest moviment religiós es va convertir en el nucli dinamitzador d’un poble que es reconeix com a tal poble maronita, de llengües i cultures siríaques. El nombre de creients és de més o menys de dos milions tres-centes mil persones. La seu principal es troba a Bkerke. És el Líban dels maronites, però també dels drusos.

Seis meses de espera en la ITV de Mallorca: La fiebre por nacionalizar coches de matrícula extranjera se dispara y desborda el servicio

Nieve en Mallorca en plena primavera: “La mejor nevada en tres años”

La centralita de Son Espases, desbordada con esperas de hasta 20 minutos al teléfono para ser atendido

Santi Taura: “Cocinar cocina mallorquina lo hace mucha gente; cocinar historia es otra cosa”

Entre la gentrificación y el enriquecimiento del barrio: el nuevo estudio de bienestar de Pere Garau divide opiniones

Cinco recetas mallorquinas de panades

Avistan a un tiburón nadando en la bahía de Palma

La fiscal mantiene su petición de multa y 15 años de inhabilitación para la jueza de Palma acusada de prevaricación

Seguridad para los menores, confianza para las familias: el compromiso firme del PP Balears

Sostenibilidad turística

De taquillas y máquinas

El Atlético Rafal y el Mallorca homenajean a Manolo Martínez

La ecuación voto-poder

Cuando el clima cambia, ¿pueden adaptarse los animales?

© Diario de Mallorca