La confrontació d’aquest país i Israel ve de lluny, quan la Gran Bretanya decideix abandonar Palestina en el 1947, sent incapaç de resoldre els fronts oberts

Ilustració: El Líban / .

Fa temps, en la meva època d’estudiant, vaig tenir dos companys que eren del Líban i a més maronites —després, de manera succinta, explicaré que vol dir això—, i en les diverses converses que tingueren durant el curs escolar, va sorgir, naturalment, la qüestió d’Israel i la difícil convivència amb ells. De les seves paraules es desprenia, diguem-lo clarament, odi, rancor, tírria, aversió, cap a la societat israeliana i al govern de torn que cada dos per tres els feia la vida gairebé impossible. I té la seva lògica. Si Israel té la síndrome de Masada, el Líban no es queda enrere, té la síndrome d’un assetjament permanent a través de bombardejos i incursions de les tropes terrestres israelianes un dia sí i l’altre també, que no els deixa ni respirar, especialment a la zona sud, que limita amb el districte nord d’Israel, l’antiga Galilea, i que toca de ple a la seva capital, Beirut. Causa principal: la zona sud és un dels bastions de Hezbol·là, considerat per alguns com un grup terrorista, mentre que per altres és un moviment de resistència.

Doncs bé, un d’ells m’explicava que en la guerra dels anys vuitanta del segle passat, va desaparèixer tota la seva família i ell, essent encara molt jove, va haver de fugir cap a Europa ajudat per algunes institucions benèfiques, primer a França i després Itàlia, sense saber si els seus éssers estimats estaven vius o morts. No gaudien dels recursos digitals que tenim actualment. La seva vida era com un malson del qual sovint es despertava trasbalsat. En la seva joventut es trobava enmig d’una guerra civil entre diverses faccions libaneses que es perpetuava en el temps, però aleshores apareix un enemic prou conegut, Ariel Sharon, ministre de Defensa israelià del govern de........

© Diario de Mallorca