Retablo con la imagen del beato Ramon Llull en la iglesia de la Santa Creu. / Lorenzo

Sembla que la IA —després d’haver recopilat mitjanament la meva història—, m’ha definit com a teòleg. Bé, la idea no em desagrada; però no, gràcies. És el mateix que quan et qualifiquen d’escriptor, sí, ho soc, puc dir, perquè escric; però no visc d’això, no és el meu ofici. Segons la tradició ortodoxa tot batejat és ja un teòleg, perquè entén la teologia com a una realitat espiritual que es viu i no com una carrera acadèmica que només estudia conceptes abstractes. Per a Evagri Pòntic (345-399), un dels grans pares del desert egipcià, en el seu compendi Sobre l’oració, estableix aquest paral·lelisme: «Si ets teòleg, pregaràs veritablement, i si pregues veritablement, ets teòleg» (Pensament, 61); és a dir, per a Evagri, el simple fet de ser un batejat, ja significa que ets un teòleg. Més enllà d’aquestes qüestions que donen per a pensar-hi llargament, voldria aturar-me en algunes expressions que s’usen quan s’ha esdevingut alguna desgràcia personal o col·lectiva, com ha passat, per exemple, amb el terratrèmol de Veneçuela. Expressions com: «Déu m’ha salvat la vida», «gràcies a Déu, tots estem bé», «això és un càstig diví» o «Déu em castiga», «per què em fa això», són paraules recurrents davant la fatalitat que comporta la vida i, que sovint, són manifestacions que poden ser dites per........

© Diario de Mallorca