Trescant pels racons d’aquelles capses oblidades i impossiblades, supervivents de mudances i de totes les persones —germans, parelles, fills i fins i tot mascotes, sovint més encertidores que els humans— que han passat per la meua vida. Encara conserv retalls d’algunes cartes de la infància; un sobre rivetejat amb franges blaves i roges, amb un petit avió imprès al costat del meu nom i l’adreça, em va sobtar.

—Mamà, ha arribat carta d’en Mariano?

—No n’he vist cap. Però si en vares rebre una la setmana passada, no?

La meua impaciència, que sempre m’ha acompanyat, es despertava cada vegada que arribaven aquelles missives de l’altre costat de l’Atlàntic, on vivia el nostre cosí Mariano........

© Diario de Ibiza