Aquells anys, quan tornàvem d’estudiar a Barcelona, la colla es refeia a Eivissa. I repetíem els mateixos rituals.

Per Cap d’Any sopàvem junts al Nanking. Després pujàvem cap a la plaça de la catedral amb un gong que havíem agafat d’amagat de casa.

Un gong xinès autèntic que decorava el saló de ca nostra. Entre el meu germà i jo el vàrem camuflar dins una bossa amb serpentines i espanta-sogres. Amb aquell poderós instrument férem sonar els quarts i repicàrem les campanades de la torre gòtica de Santa Maria, que ens observava antiga i severa.

No érem una colla convencional. Mentre la majoria dels nostres coetanis ho celebraven en un local o amb la família, nosaltres sempre trobàvem un punt allunyat del renou i de les aglomeracions. Necessitàvem començar junts, com una pinya, aquells minuts màgics que ens havien d’obrir l’any.

Cantàvem, bevíem, destrelejàvem i ens deixàvem portar pels carrerons empedrats de Dalt Vila fins a la Marina i d’allí cap es Club Nàutic on havíem de fer el nostre primer ball, per a poder dir en propietat que havia començat un nou any.

Hi havia una cua impressionant a l’entrada del Club, entre espentes........

© Diario de Ibiza