Les meues passes, avui de matí, em porten sense adonar-me’n al cap de s’Alamera, des d’on, gairebé inconscientment, aixec el cap buscant el seu rellotge. Des d’aquest indret, la catedral de Santa Maria queda mig amagada, però era un dels punts on sa meua güela, ja quasi amb noranta anys, em feia comprovar l’hora que marcava la nostra torre renaixentista. Ella veia les agulles millor que jo, però li agradava confirmar el seu veredicte i fer-me còmplice d’aquell instant.

Des del carrer de la Mare de Déu, on vivia, li agradava fer el passeig des del Muro fins al passeig de s’Alamera. De tornada cap a ca seua, agafada del meu braç, gaudia del camí mentre deixàvem a la dreta l’edifici de Telègrafs, i el carrer de Vicente Cuervo, comandant de Marina d’un temps llunyà, ens obria la perspectiva de la plaça del Parc, amb Dalt Vila com a magnífic skyline, decorat d’aquell instant.

Seguint pel passeig, a l’altra cantonada, la joieria d’Elisa Pomar —un temps l’armeria Murenu—, que donava al carrer del metge i filòsof Avicenna, ens regalava una estampa idíl·lica: el teatre Pereyra, sa Murada, es Seminari i, coronant la imatge, el nostre rellotge de Santa Maria, que ens seguia........

© Diario de Ibiza