(Feia temps que no voltava la casa,

feia temps que rondava des de lluny la casa. / Feia temps que mirava des d’enfora la casa / I feia temps que havia d’entrar a la casa.

(’Quatre costats’, Toni Marí)

El poema és la substància, el preludi, l’oració principal, l’epíleg, el verb, la paraula trencadora inductora en forma de presagi on l’èxtasi, personal, privat, intransferible mou l’interior del poeta camí entre la matinada dolça i l’íntim sospir. Després la lluna -¿lluna d’hivern?- però aquesta és........

© Diario de Ibiza