Record, de la meua etapa brussel·lenca, el cas d’un jove de Saragossa que estava fent un postgrau en Ciència Política i que venia sovent pel Parlament europeu per informar-se d’aspectes diversos del funcionament de la institució. Com que passava sovent per les dependències de l’Aliança Lliure Europea (ALE) va començar a tractar habitualment amb catalans. I d’aquí li va venir l’interès -lògic en qualsevol esperit mínimament lliure i no mediatitzat pel fanatisme estataloide- per aprendre la llengua. Un bon dia, en una de les habituals xerrades per telèfon, son pare li va demanar què hi feia, de bo, per la capital d’Europa. I el fill, tot xalest li va dir: «Estoy aprendiendo catalán». «¿Y para esto te he enviado yo a Bruselas?», es va escandalitzar el jai. El jove aragonès va necessitar una bona estona per tranquil·litzar-lo. Però no crec que l’arribàs a convèncer ni de la bondat, ni tan sols del sentit, d’allò que estava fent.

Al mateix temps, a la nostra oficina del parlament, hi teníem una parella d’americans, de l’Amèrica profunda, del mitjà oest, els Holbrook, que també feien un postgrau a Europa. Volien estudiar-hi els casos de nacions sense estat i varen trobar adequat........

© Diario de Ibiza