Mentre el terme “radical” era sistemàticament denostat des del sistema (i, sobretot, des dels altaveus que generen el relat que pretén dominar públicament), una part de la gent, sense saber-ho, a través del que en Carod-Rovira en diria pluja fina, anava esdevenint radical. De la mateixa manera, mentre la majoria dels opinadors d’esquerres es dedicaven a parlar malament de la globalització, la dreta s’anava apropiant del discurs del marxisme-leninisme més tradicional. I avui comptam amb l’extraordinària paradoxa de trobar-nos amb el fet que el moviment antiglobalització és liderat, pràcticament en solitari, i de manera cessària, per Donald Trump.

Usant el llenguatge comú, qualsevol diria, a Europa (que, al cap i a la fi, constitueix la nostra part del món), que cada vegada hi ha més radicals, és a dir, més gent posada a l’extrem (especialment al dret de l’espectre polític, tal i com es varen definir els espais a partir de la Revolució francesa). Pràcticament ningú no ens corregiria dient que un radical és, senzillament, una persona que busca l’arrel dels problemes, per tal de poder-los atacar de la manera més adequada i eficaç. Aquest tipus de definició pragmàtica ha caigut completament en desús.

N’Enric Vila, un dels columnistes que llegesc sempre amb interès, malgrat que sovent no estic d’acord amb els seus plantejaments, diu que “un radical és un extremista amb tradició”. La seua teoria és que, arreu de la Catalanofonia, els estats espanyol i francès han fet tot el possible per fer oblidar, per eliminar, per liquidar la tradició pròpia (de vegades substituint-la per una d’aliena, però, generalment, intentant ficar-nos en un marasme falsament cosmopolita, en el qual solem caure amb gran facilitat). Esborrar la tradició és una manera d’esborrar un país, d’esborrar una cultura, i de carregar-se’n els elements fonamentals (en el nostre cas, començant per la llengua).

Ara, idò, que el radicalisme sembla que torna a triomfar (moltes vegades s’hi confon el populisme més abjecte, de tota manera), m’atrevesc a posar negre sobre blanc alguns elements que pens que hauria de tenir un radicalisme eivissenc (ara inexistent, com a molt embrionari, i encara enterrat al subsòl). No són molts, però caldria que fossin ferms perquè poguessin fer una mica de forat dins la nostra societat.

El primer d’aquests elements, sense cap mena de dubte, és la llengua. Per això s’han esmerçat (i encara s’estan esmerçant) tants esforços per minimitzar-la, per arraconar-la, i, fins i tot, per fer-la desaparèixer. Mentre mantenguem la llengua catalana, l’eivissenc, la llengua que ens afaiçona com a grup humà, podem construir quelcom radical (en el millor sentit de la paraula, completament fora del populisme que, en cas contrari, ens assetjarà). Per al futur d’Eivissa, el manteniment de la llengua és molt més important del que pugui representar l’espai estrictament cultural: afecta l’economia, la societat, les comunicacions, l’espai psicològic, la capacitat emprenedora, el batec artístic i algunes coses que deix al calaix. Mantenir el català, expandir-lo, fer-lo omnipresent resulta clau per al nostre futur.

Així mateix, hem de fer bandera dels elements que ens han marcat com a societat, començant per la liberalitat i la tolerància. Els eivissencs no som cricanys, ni tancats, ni sorruts, sinó ben al contrari: generosos, oberts i expansius. Quan Espanya vivia una dictadura infecta, aquí -dins la mateixa dictadura- acollíem els pacifistes de la guerra del Vietnam, i els hippies de Woodstock, i aquells que, a través de pensaments utòpics, volien construir una nova societat, marcada per la llibertat individual, el gaudi i la tolerància. Quan a Espanya es patia una virulenta guerra civil, aquí alguns pagesos de dretes deixaven menjar i tabac als que anaven fuits, i els que anaven fuits, a canvi, els paredaven esportells o els segaven trossos de blat, abans que despuntàs l’alba. Hem de reivindicar, radicalment, aquest sentit de comunitat, per damunt de l’individualisme aïllant, que avui ens fa tan febles i vulnerables.

I ho hem de cimentar en l’orgull de ser qui som i de voler-ho ser. Tenim un estat en contra, però comptam amb l’avantatge que allà hi ha més populistes que no radicals. En Vila diu que només hi ha un radical destacat, que és en Pedro Sánchez, i, encara, no deixa de ser un Quixot de la Transició.

Però avui, ser radical, exigeix, en termes del mateix Vila, “saber combinar la màgia dels orígens amb un saber enciclopèdic i una determinació de ferro”. No se’ns demana poc. Però la recompensa és molt grossa.

Suscríbete para seguir leyendo

© Diario de Ibiza