Mentre el terme “radical” era sistemàticament denostat des del sistema (i, sobretot, des dels altaveus que generen el relat que pretén dominar públicament), una part de la gent, sense saber-ho, a través del que en Carod-Rovira en diria pluja fina, anava esdevenint radical. De la mateixa manera, mentre la majoria dels opinadors d’esquerres es dedicaven a parlar malament de la globalització, la dreta s’anava apropiant del discurs del marxisme-leninisme més tradicional. I avui comptam amb l’extraordinària paradoxa de trobar-nos amb el fet que el moviment antiglobalització és liderat, pràcticament en solitari, i de manera cessària, per Donald Trump.

Usant el llenguatge comú, qualsevol diria, a Europa (que, al cap i a la fi, constitueix la nostra part del món), que cada vegada hi ha més radicals, és a dir, més gent posada a l’extrem (especialment al dret de l’espectre polític, tal i com es varen definir els espais a partir de la Revolució francesa). Pràcticament ningú no ens corregiria dient que un radical és, senzillament, una persona que busca l’arrel dels problemes, per tal de poder-los atacar de la manera més adequada i eficaç. Aquest........

© Diario de Ibiza