Determinades posicions criden un determinat tipus de personatge. No fa falta ser psiquiatre per saber, per exemple, que els càrrecs directius (alta administració, encara millor) i els polítics (quant més amunt millor) criden, atreuen, xuclen els psicòpates. També els narcissistes. I, de vegades, els que arrosseguen algun trauma que volen liquidar a través de la força o del poder. Per això, contràriament al que moltes vegades podríem suposar, és bo d’imaginar que el percentatge de sonats a les altes esferes (de la política, de la magistratura, de l’exèrcit, de l’empresa...) resulta bastant superior a la mitjana dins de cadascun d’aquests àmbits.

Segurament des de la Guerra Freda, emperò, o potser des de la II Guerra Mundial, no havíem pogut observar un desplegament d’individus amb algun problema mental al capdavant del món com el que estam veient actualment. Comencem pel que se suposa que és més nostre (dit entre parèntesi: torn a reivindicar el dret de tots els ciutadans dels actuals estats membres de l’OTAN -NATO, en les sigles en anglès- de votar el comandant en cap del primer dels seus exèrcits; si ha de continuar tenint el poder que té sobre nosaltres, democràticament, hi hauríem de tenir alguna cosa a dir. Tanc........

© Diario de Ibiza