Gal·les és un país ben interessant. Per moltes raons. Des d’una perspectiva sociolingüística, la primera de totes és que, d’entre els països cèltics, el País de Gal·les és el que compta amb una llengua pròpia -el gal·lès- amb més vitalitat. Les situacions del bretó (a la Bretanya), del manx (a l’illa de Man), del gaèlic escocès (a Escòcia) o del gaèlic irlandès (a Irlanda) són prou més precàries que no la del gal·lès. Igual que ocorre al País Basc, l’ensenyament en gal·lès ha anat augmentant, per voluntat popular, amb el pas del temps. I no és que, a hores d’ara, les Ysgolion Cymraeg (escoles gal·leses) es puguin comparar amb les Ikastolak basques, però van fent camí i són capdavanteres dins el món cèltic. (Escric això en un moment en què el lehendakari basc, Imanol Pradales, acaba de fer un discurs en euskera (amb traducció simultània al francès) al Senat de França, a París, per reivindicar l’euskera a França, a Espanya i a Europa).

Recentment hi ha hagut eleccions al Regne Unit, i els resultats han mostrat tendències ben clares a cadascuna de les nacions. Mentre a Anglaterra guanya punts dia a dia l’euroescepticisme liderat per Nigel Farage, a Escòcia guanyen........

© Diario de Ibiza