A Eivissa sempre que puc parl català. És la llengua en què vaig créixer, en què vaig aprendre a anomenar la mar, els carrers del meu barri i les emocions més íntimes. Per a molts de naltros no és només un idioma: és la manera natural d’habitar el món. Tanmateix, amb massa freqüència encara hi ha qui qüestiona la importància de, com a mínim, entendre la llengua pròpia d’aquesta terra.

Durant anys vaig estar casat amb una dona i metgessa argentina, na K.S.F., gràcies a la qual avui puc bavejar d’orgull per la meua filla. Quan va arribar a l’illa, el català no formava part de la seua vida ni de la seua cultura. Na K. hauria pogut viure perfectament sense prestar-li gaire atenció, com fa massa gent. Però va decidir fer just el contrari. Es va interessar per aprendre’l, per comprendre’l. No ho va fer per obligació ni per imposició. Ho va fer per una raó molt simple: perquè entenia que quan arribes a un lloc, la llengua d’aquell lloc mereix consideració.

La seua actitud em va fer pensar moltes vegades en un debat que apareix sovent, especialment en àmbits com el sanitari, i també en altres. Hi ha metges —i també ciutadans en general— que qüestionen la importància de conèixer o almenys entendre el català d’Eivissa. Ho consideren una cosa secundària, una qüestió cultural prescindible. Però el sanitari que hagi estat davant d’un pacient sap que el llenguatge no és un simple vehicle d’informació, encara que miri d’ignorar-ho per comoditat.

La verbalització del sofriment és una cosa profundament personal. Quan algú està malalt, quan sent dolor o por, necessita expressar-se amb precisió, amb matisos, amb paraules que li surtin sense esforç. I aquestes paraules gairebé sempre pertanyen a la llengua materna. Un pacient que mira d’explicar el seu dolor en una llengua que no domina perd detalls, matisos i seguretat. Fins i tot aquells que ens podem considerar una cosa remotament semblant a plurilingües podem al·legar arguments més científics: experiments fets amb ressonàncies magnètiques demostren que les parts del cervell que s’activen quan parles en català, castellà o, per exemple, anglès, són diferents. Pots callar coses que en el teu idioma més íntim podries expressar de manera molt precisa. Pots no trobar la paraula exacta per descriure el que sents. I en medicina, aquestos matisos poden fer-la cagar en un diagnòstic. No exager.

Comprendre la llengua dels pacients no és un caprici identitari ni una qüestió política. És una qüestió d’empatia i de qualitat humana. De respecte cap a les persones que s’atenen. Per això sempre m’ha resultat sorprenent escoltar aquells que menyspreen la importància d’entendre el català a Eivissa. Molts d’ells s’omplen la boca parlant de respecte, de convivència i d’orgull per Espanya. Però després són incapaços de mostrar un mínim interès per comprendre la llengua que parlam milions de ciutadans del propi Estat.

I aleshores record la mare de la meua filla. La mateixa que a les cinc de la matinada ha hagut de córrer al racó més recòndit d’Eivissa amb l’ambulància del 061 a atendre a una majora de 90 i moltíssims anys, escortada per un cotxe de la policia local perquè ni tan sols el cotxe de Google Maps té collons per arribar-hi.

Parl, en definitiva, d’una persona que va arribar des de l’altra banda de l’oceà, i que va decidir aprendre el català simplement perquè entenia que respectar una terra també significa respectar la seua llengua. Ens hauria de fer reflexionar profundament que algú que va néixer a més de deu mil quilòmetres d’aquí hagi entès això millor que alguns que es consideren molt espanyols «y mucho españoles».

Perquè hi ha una cosa profundament incòmoda en aquest contrast: que una dona i metgessa argentina hagi mostrat més respecte pel català d’Eivissa que aquells que diuen defensar amb tant d’orgull la riquesa cultural d’Espanya

Suscríbete para seguir leyendo

© Diario de Ibiza