A Ibiza hi ha un debat que, de tan absurd, ja fa vergonya: què feim amb la gent que ja hi és, però no està empadronada? Molt alerta: estic també parlant de gent amb DNI espanyol i amb NIE de la Unió Europea. La resposta hauria de ser òbvia en qualsevol societat mínimament funcional: els empadronam. Punt. Però aquí sembla que encara ho hem de discutir.

El primer que necessitam deixar clar és una cosa bàsica: l’empadronament és alhora un dret i una obligació. És un dret perquè permet accedir a serveis bàsics com la sanitat, l’educació o els serveis socials. Però també és una obligació legal per a qualsevol persona que resideix en un municipi. I aquí és on la situació arriba al nivell del ridícul: tenim gent fent cues durant dies per poder complir amb una obligació. La legislació espanyola és clara: els ajuntaments tenen l’obligació d’empadronar a tothom que resideixi al municipi, independentment de la seva situació administrativa o de les condicions de l’habitatge. Això inclou, literalment, persones que viuen en infrahabitatges, davall d’un pi, o al carrer: llei reguladora de les bases del règim local, article 15, emparat per la resolució de l’INE sobre el padró municipal.

Però hi ha encara una altra conseqüència tant o més greu que sovent oblidam: la gent que no està empadronada no compta a efectes d’avaluar les necessitats de l’illa i els serveis públics i infraestructures que necessitam. Si al govern autonòmic i estatal -fins i tot a l’UE- es pensen que som 150.000 quan en realitat depassam els 200.000 habitants reals, el resultat són serveis insuficients, infraestructures saturades i polítiques públiques que ja neixen mortes. Més clar encara: s’ha de tenir un tronxo de col en comptes de cervell per no adonar-se’n que no empadronar a tothom que viu a Ibiza ens fa més pobres.

Mentrestant, el que tenim són cues, dies d’espera i tot un festival d’obstacles burocràtics. I, tanmateix, assistim a debats surrealistes. L’Ajuntament d’Ibiza es gasta una quantitat indecent d’euros per tombar un arbre solar, però la gent ha de fer cues i cues per complir l’obligació d’empadronar-se, si és que poden. Importa més el gust subjectiu de l’estètica urbana d’un govern municipal que la situació de vulnerabilitat de milers de ciutadans. Els altres ajuntaments de l’illa poden ufanar-se d’un comportament diferent? No, de cap manera. Ah, però no sembla tan lleig.

Impedir a la gent empadronar-se no fa desaparèixer la realitat, només l’amaga. Ja són aquí. Treballen aquí, consumeixen aquí. S’al·lega que n’hi ha molts que no cotitzen. Potser cotitzen el mateix que els empadronats -molts d’ells eivissencs de vuit llinatges- que lloguen, relloguen i recontralloguen qualsevol tros amb un una cosa remotament semblant a un sostre, però que no autoritzen l’empadronament perquè saben que el seu lloguer és il·legal, o que si faciliten l’empadronament el seu «bussiness» podria deixar de ser opac per a Hisenda.

Per descomptat que hi ha una solució alternativa: engegar a tothom que puguem. Per la via legal, només faltaria. El problema és que, més prompte que tard, igual ens adonam que aquesta opció no sols és el seu problema sinó que és el nostro problema.

Suscríbete para seguir leyendo

© Diario de Ibiza