Hi fa frases que funcionen com a consignes perquè ens eviten pensar. ‘Aquí no cabemos todos’ és una d’elles. Sona rotunda, identitària, fins i tot protectora. Però darrere d’aquest eslògan no hi ha un projecte d’illa, ni de país: és una fugida deliberada de la realitat econòmica i demogràfica.

Ibiza, Balears, Espanya, la majoria de la Unió Europea, manté el seu sistema de pensions públiques amb un model simple: la gent treballadora paga les pensions dels jubilats. A fi que aquest sistema no col·lapsi necessitam, aproximadament, 3,5 persones assalariats cotitzants per cada persona pensionista. Avui estam massa per davall d’aquesta xifra i la tendència és clara: cada any hi haurà més gent jubilada i menys persones en edat de treballar.

Davant d’aquesta evidència, el qui s’afarten de dir ‘aquí no hi cap tothom’ tenen l’obligació política d’explicar una cosa molt senzilla: com pensen aguantar les pensions públiques. Fins ara, cap resposta.

‘No hi cabem tots’, diuen. Però des de l’Hospital de Can Misses et confirmaran que hi ha menys naixements cada any. I des d’aquest mateix centre et confirmaran -en molt bona part per ‘culpa’ d’ells,- que la gent viu cada dia més anys.

Perquè el sistema de pensions no col·lapsi necessitam, aproximadament, 3,5 cotitzants per cada persona jubilada. Avui estam molt per davall d’aquesta xifra i la tendència és clara: cada vegada haurà més pensionistes i menys persones en edat de treballar.

Davant d’aquesta dada , n’hi ha que encara repeteixen ‘no hi cabem tots’. Aquesta gent ens hauria d’explicar una cosa molt senzila: com pensen aguantar les pensions? Però no es molesten en reconèixer que, amb aquesta frase emmenitzada, el sistema es romp. I quan es romp, no ho paguen els discursos: ho paguen els pensionistes.

La immigració no és una frase abstracta. És, avui dia, és l’única via realista per reforçar la base de cotitzants a curt i a mig termini. La majoria de gent estrangera arriba en edat laboral, treballa, cotitza i manté amb els seus impostos l’estat del benestar. Negar-ho no és ser ‘más español y mucho español’, és irresponsabilitat fiscal.

El rebuig a la immigració es ven com una ofensa envers la gent ‘d’aquí’, però en la pràctica és una política en contra dels qui aquí cobren o cobrarem una pensió. Perquè l’alternativa a acollir i integrar immigrants no és una terra ‘més autèntica’: és una illa, una comunitat i un país amb menys ingressos, més retallades i més conflicte social. No hi ha tercera via.

‘Aquí no hi cap tothom’ pot donar rèdits electorals a curt termini. Però traduït a polítiques públiques ens mena a aquesta pregunta: qui pagarà les pensions si fotem fora als qui treballen? Mentre ningú contesti aquesta pregunta, l’eslògan no és una solució: és una amenaça.

Suscríbete para seguir leyendo

© Diario de Ibiza