Creado: 19.04.2026 | 05:00

Actualizado: 19.04.2026 | 05:00

Actualment, les meves pors són totalment congruents perquè, el meu fill de dotze anys està cursant el primer any d’institut i, com ara va sol al centre, cada dia pateixo que, en lloc d’entrar a classe, s’escapi al bar del costat a prendre’s una canya i jugar a la màquina escurabutxaques mentre llegeix El Mundo Deportivo i mira de reüll Espejo público a la tele. I el mateix em passa cada vegada que Donald Trump decideix imposar la democràcia a la força i els seus deliris acaben afectant a una economia domèstica que té la mateixa estabilitat que una baldufa.

En canvi, en el passat sí que he sigut víctima de temors infundats, com quan als anys vuitanta estava intern a la Laboral de Tarragona i sovint, sobretot a la nit, em venien al cap les imatges devastadores de la dramàtica pel·lícula El día después. Val que convivíem amb la persistent pudor de les indústries petroquímiques properes, que el cel, de sobte, es posava vermell i que a vegades ens plovia una espècie de boletes de suro, però no devia ser tan greu quan les autoritats permetien residir allí a centenars d’adolescents.

Viure a la Laboral no devia ser tan arriscat quan permetien residir a centenars d’adolescents

Una altra prova fefaent de què tot estava només al meu cap és que ara que es torna a parlar del possible trasllat del complex educatiu no s’esgrimeixen motius de seguretat, sinó que es pretén canviar de lloc perquè l’ampliació del Port va tragant terreny i s’ha trobat en el seu pas amb unes aules i unes residències estudiantils que li fan nosa, a no ser que es vulgui convertir el campus en una mena de Venècia o Empuriabrava en què la gran plaça cívica es transformaria en un llac ple d’ànecs i gondolers, i els alumnes externs arribarien diàriament en un ferri de la companyia d’autobusos Plana.

És probable que algun dia m’oblidi de la major part de vivències d’aquella època a la Laboral, però del que segur que me’n recordaré sempre és del dia que van venir uns senyors a fer-nos una curiosa xerrada sobre el Pla d’Emergència Nuclear de Tarragona (PENTA). En aquells temps, la Guerra Freda ja s’havia temperat bastant, però seguíem atemorits per si a algú se li ocorria prémer el botó vermell i originar una guerra de míssils nuclears amb Sigue Sigue Sputnik com a banda sonora.

Amb aquesta por de sèrie i l’evidència que vivíem envoltats d’un autèntic polvorí amb les petroquímiques a pocs metres, no va ser gens tranquil·litzadora l’explicació d’aquells experts quan ens van advertir del perill d’una eventual catàstrofe nuclear a la central de Vandellós que, inclús, podria provocar una reacció en cadena fent saltar pels aires les refineries i indústries químiques del Camp de Tarragona.

La fatídica nit de l’atemptat a Enpetrol vam comprovar que aquí jugàvem a una altra lliga

Davant situacions de risc ambiental, nosaltres, que havíem sobreescalfat el VHS veient en bucle E.T. l’extraterrestre, ens imaginàvem una intervenció de les forces de l’ordre com la d’aquells efectius ianquis equipats amb vestits de protecció de màxima seguretat que aïllaven la zona amb plàstics hermètics i posaven en estricte confinament als potencialment afectats, però la fatídica nit de l’atemptat d’ETA a la refineria Enpetrol vam comprovar que aquí jugàvem a una altra lliga –la d’Anacleto, agente secreto–, quan a La Laboral uns quants estudiants es van quedar dormint a les seves habitacions i ningú se’n va adonar fins que l’endemà es van llevar, tan tranquils, per anar a esmorzar.

Els xavals no van sentir l’explosió, ni van veure aquelles enormes flames apocalíptiques, ni van ser alertats pels vigilants que asseguraven que havien recorregut tots els passadissos de les residències, i això que es coneixien cada pam de l’edifici per la seva experiència requisant revistes porno i xocolate del que no engreixa.

Puc entendre l’atordiment dels despistats residents per una possible sobredosi de valeriana, però com pot ser que ningú fos conscient que hi havia menors que seguien al llit mentre cremava l’oleoducte molt a prop d’allí? És en casos així quan em ve al cap aquell acudit genial d’Eugenio en el que un incrèdul a punt de caure per un precipici, després d’escoltar l’oferiment de Déu d’enviar un exèrcit d’àngels a salvar-lo, cridava «Vale, ¿pero hay alguien más?».

© Diari de Tarragona