Creado: 09.04.2026 | 05:00

Actualizado: 09.04.2026 | 05:00

Estem tan aclaparats de notícies especialment negatives, guerres, crisi econòmica, corrupció, el desastre de Rodalies, per dir alguns exemples, que molts ens hem llençat a seguir el minut a minut de la trajectòria de l’Artemis 2 en el seu viatge al voltant de la lluna. Una notícia certament positiva i fins i tot esperançadora pel nostre futur com a espècie. Hem seguit tot el seu viatge voltant la terra i la lluna, hem observat el dia a dia dels 3 homes astronautes i l’única dona amb la fascinació de qui observa un documental a voltes futurista i a voltes costumista, pensant com deu ser viure sense gravetat. Les generacions actuals han reviscut així el que van viure les de l’any 1969 quan van veure, en directe i de matinada, com un ésser humà posava el peu a la superfície de la lluna per primera vegada a la història.

A més a més, les imatges de la terra des de l’espai són fantàstiques i a sobre ens donen una dimensió sobre el que som i on vivim que ens fa relativitzar justament la importància de tot plegat. Perquè no podem negar que som ben poqueta cosa si ho comparem amb la immensitat de l’univers.

El viatge és una prova clau per a tornar a caminar per la superfície de la lluna

La nau espacial Voyager 1 ja ens va ensenyar fa uns anys que a milers de milions de kilòmetres univers enllà la terra no és res més que un petit punt blau que ocupa escassament un píxel.

De fet, els experts diuen que aquest viatge és bàsicament una prova, una exploració per a poder tornar, sembla que força aviat, a tornar a caminar per la superfície de la lluna i fins i tot, establir-hi una base d’operacions, com ara ho és l’estació espacial internacional.

A tota la humanitat ens interessa que això tiri endavant, per tant, és poc probable que es pugui fer sense una intensa col·laboració entre els que tenen i creen tecnologies més avançades per fer-ho. És a dir no sona gaire bé que ara la NASA vulgui tornar a la lluna per competir amb els xinesos, com fa anys van competir amb els soviètics quan van posar en marxa el programa Apollo.

La carrera espacial entre els EUA i la Unió Soviètica que es va estendre durant bona part de la guerra freda es va acabar tan bon punt va caure el règim comunista. Els americans van posar en marxa altres programes com el Colúmbia, que ara potser han aturat, i no ha estat fins ara, quan els xinesos s’han posat les piles en això de l’espai exterior que els EUA han reactivat el seu intent de tornar a la lluna com un espai on potser situar una base permanent.

El projecte inclou establir una base a Mart, però aquesta opció requerirà alguns anys més

El projecte inclou establir una base a Mart, però arribar a aquesta opció requerirà uns quants anys més. La distància entre la Terra i Mart complica força el viatge o sigui que a veure si mentrestant inventen algun sistema que n’escurci la durada.

A les pel·lícules de ciència-ficció es veu molt fàcil tot això de viatjar per l’espai, sobretot a les bones i amb més mitjans encara que cinema de ciència-ficció se n’ha fet des que es va inventar el setè art, ara fa més d’un segle.

Des del Viatge a la lluna de Georges Méliès del 1902 fins a Dune el cine ha fet ciència-ficció sense parar perquè l’exploració de l’espai és atractiva i s’endinsa en el desconegut, cosa que permet opcions infinites, aliens, ordinadors que van per lliure o cucs gegants que es mouen a tota velocitat per sota terra, per no parlar de les guerres intergalàctiques.

Però sempre es parteix d’uns certs principis científics, la immensitat de l’univers, que la terra gira al voltant del sol, que és rodona i que l’aigua del mar no cau perquè existeix la gravetat.

Els terraplanistes, que proliferen ara més que mai, no deuen veure mai certes pel·lícules de ciència-ficció perquè els podria explotar el cap. D’entrada no creuen que l’home hagi anat mai a la lluna i deuen creure que les imatges que tots hem vist, no només dels primers viatges a la lluna sinó també les de la terra des de l’espai, són falses, creuen que són muntatges difosos ves a saber amb quin obscur objectiu.

N’hi ha que ho defensen per seguir determinades modes o perquè els dona joc per alimentar el seu cunyadisme, que es diu ara. Però també hi ha els que s’ho creuen perquè no en saben ni un borrall de física, però no de física quàntica, sinó de la física més elemental. La que s’estudia a secundària o al batxillerat.

© Diari de Tarragona