Creado: 10.03.2026 | 12:49

Actualizado: 10.03.2026 | 12:49

Des que, el 2022, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va anunciar amb totes les fanfàrries que la UE apostava per l’hidrogen verd com a via estratègica per reduir la dependència energètica han proliferat un seguit de creences màgiques al voltant d’aquesta modalitat d’energia. Una opció de futur que va irrompre a temperatures altes però que ara sembla refredar-se.

El primer que cal tenir en compte és que no va ser casualitat que es presentés aquell any, en què va començar la guerra d’Ucraïna i es van fer dolorosament evidents les necessitats bàsiques que ens satisfeia (i en satisfà) el gas rus. La comunicació política està molt bé. I les estratègies geoeconòmiques també. Però s’han d’edificar sobre arguments sòlids en l’àmbit tècnic, si no es volen quedar en foc d’encenalls. En aquests articles hem anat advertint que, per desplegar una estratègia europea de l’hidrogen verd i que fos factible fer-la aterrar la mix espanyol, s’havien de fer un seguit de deures. Que no s’han fet, per això ara el globus es desinfla.

Com la qüestió del color. D’hidrogen n’hem produït molt, ja que és una matèria primera per a molts processos, per exemple, del sector petroquímic. Fer-lo verd, i no gris, com fins ara, significa que l’energia que s’empra per produir-lo sigui d’origen renovable. I ja sabem -perquè també ho anat alertant en aquests articles- els retards que anem acumulant en el desplegament de la solar i l’eòlica, molt en especial a Catalunya, que es troba a la cua de l’Estat en aquest àmbit.

La lògica és clara: no hi ha producte si no hi ha demanda. I, de moment, l’hidrogen verd està lluny de ser una solució competitiva per a la mobilitat o per a la indústria

L’altra gran assignatura pendent que llastra el desenvolupament de l’hidrogen verd és el del mercat. La lògica és clara: no hi ha producte si no hi ha demanda. I, de moment, l’hidrogen verd està lluny de ser una solució competitiva per a la mobilitat o per a la indústria. Per molt fum que s’hagi intentat vendre als operadors privats no els surten els números. I aquesta tecnologia necessita l’impuls empresarial per fer-se un lloc a l’escenari energètic.

És el cas de Repsol, que ha estat qui ha refredat els ànims després de diversos anys amb reiterats anuncis d’inversions agosarades. El seu conseller delegat, Jon Josu Imaz, explicava ara fa uns dies en una entrevista a La Vanguardia que la companyia es replantejava les seves inversions en aquest àmbit, una gerra d’aigua freda a l’eufòria de l’hidrogen verd. I un bany de realisme.

Imaz utilitzava, però, un argument una mica trampós: el del preu de l’energia. L’excongressista, conegut per les seves grans habilitats negociadores, alertava que l’hidrogen verd no es podia consolidar si no érem capaços de tenir el kilowatt hora entre 10 i 15 euros (en els últims mesos oscil·la entre 65 i 69). La demanda és una mica fal·laç, perquè el preu de l’energia verda és inferior al que es diu. Però hi ha d’haver altres formes de fer rendible l’hidrogen verd.

Tothom té dret a pressionar com vulgui, i representant a una empresa electrointensiva és fàcil entreveure quina ha de ser la seva estratègia, la mateixa que l’empresa ja va utilitzar, amb èxit, amb l’amenaça d’emportar-se a Portugal l’ecoplanta projectada a Tarragona si no es retiraven els impostos extraordinaris amb què el Govern va gravar la seva activitat per pal·liar els efectes econòmics de la crisi de la Covid.

La temperatura de l’hidrogen verd certament és ara més baixa que quan va ser presentat com la taula de salvació davant la incertesa geopolítica generada pels deliris territorials de Vladímir Putin. Si volem que es recuperi l’escalfor, caldrà fer moltes coses. Les bonificacions fiscals encaminades a abaratir les inversions en la seva generació i en l’adaptació dels seus potencials consumidors hauria de ser el primer pas per crear aquest mercat que faria que la demanda animés el sector. I alimentar-lo d’energia renovable per garantir el color que li dona sentit a tot plegat, clar. I en aquest repte, com sempre diem, tampoc no anem bé.

© Diari de Tarragona