Creado: 15.03.2026 | 05:00

Actualizado: 15.03.2026 | 05:00

Fa pocs dies llegia en aquest mateix diari que Tarragona, a diferència del que passa a Girona o Lleida, no té un servei d’atenció a l’ictus actiu les vint-i-quatre hores del dia i els set dies de la setmana. A Tarragona i a tota la Catalunya Sud, si tens la desgràcia de tenir un ictus fora d’hores, t’hauran de traslladar a Barcelona i l’hora llarga de viatge farà que les conseqüències siguin molt més intenses i dramàtiques. Un desequilibri difícil d’entendre i impossible d’explicar. El President Illa promet solucions, però els mesos passen i les solucions no arriben.

El greuge de l’ictus, i alguns altres de similars, fan pensar en la Teoria del Sac de Dormir. Una proposta per la gestió de la política municipal i regional que s’ajusta perfectament a situacions com aquesta. Una mena de recurs d’emergència per a casos extraordinaris de maltracte flagrant. La idea que si els alcaldes de Reus i Tarragona, junts o per separat, però sempre millor plegats, anessin a veure la Consellera de Salut amb un sac de dormir sota el braç, els acords i les solucions apareixerien amb molta agilitat, potser fins i tot de forma immediata.

Arribar a la reunió calmadament, ben acompanyats pels caps de premsa respectius, i fer saber a la Consellera que si porten el sac de dormir és perquè no tenen cap intenció de sortir d’aquell despatx fins que la qüestió que els ocupa estigui resolta. Sense un compromís ferm, un pla d’acció i un calendari específic, els alcaldes es planten davant del govern i es convertiran en un problema. La idea és populista, clar, però és que la política democràtica és de naturalesa populista i els estímuls i incentius que mouen els governs també ho acaben sent. Soroll i conflicte per aconseguir solucions, en casos extrems no hi ha massa cosa més.

La Teoria del Sac de Dormir és un símbol i una representació, una forma d’explicar que els alcaldes, de tant en tant, s’han de plantar davant d’instàncies de govern superiors amb tota la contundència que sigui necessària. Que quan cal, i sempre hi ha un dia en què cal, han de poder convertir-se en un problema pel Conseller o el President de torn, fins i tot si són del seu propi partit. Més encara, especialment quan són del seu propi partit.

Tot plegat té a veure amb una contradicció interessant de la política municipal. Que els alcaldes comparteixin partit amb qui governa la Generalitat o el govern de l’Estat pot ser positiu, però també pot restar. Hi ha avantatges en l’accés, la confiança i la complicitat evident entre militants d’unes mateixes sigles. Més capacitat d’influir per aconseguir inversions i projectes. Però també inconvenients. Silencis per no molestar quan s’apropa una campanya o complicitats per amagar problemes i evitar mala premsa. Renunciar a posar la ciutat primer per protegir el partit. Passivitat per no perjudicar les perspectives de la pròpia carrera.

Els millors alcaldes i alcaldesses són els que posen la seva ciutat per davant de qualsevol altra cosa, fins i tot per sobre del seu partit. Si hi ha ciutadans que canvien el vot quan toca escollir el seu alcalde, votant la persona i no les sigles, és justament per això, perquè reconeixen aquesta especificitat de la política municipal. La prova definitiva d’aquesta fidelitat és la Teoria del Sac de Dormir. La prova del nou d’un gran alcalde, un alcalde de debò, és aixecar la veu contra el seu propi partit en defensa de la seva ciutat. Plantar-se quan cal i no acceptar un no per resposta.

© Diari de Tarragona