Creado: 09.03.2026 | 05:00

Actualizado: 09.03.2026 | 05:00

Hi ha qüestions que mai surten als diaris per pura autocensura, com si qui pogués escriure sobre aspectes espinosos preferís curar-se en salut. No paga la pena, no aconseguirem res amb la denúncia, devem pensar sense necessitat que intervinguin tercers. Allò tan bonic de fiscalitzar el poder o assenyalar les carències que altres volen amagar s’ha convertit en anacronisme enmig dels cànons que definien l’ofici. Sense desig de trepitjar cap ull de poll, diríem que els catalans, minoria prou soferta per ben variades raons, ens hem acostumat a empassar-nos gripaus sense tan sols reclamar una mica de bicarbonat per acabar-ho de pair. L’altre dia, en una ràdio privada de propietat coneguda per tothom, una impresentable amb ganes de guanyar-se els seus cinc minuts de fama, va soltar un exabrupte catedralici en proclamar, textualment, que «el català morirà i serà recordada com una llengua feixista». I es devia quedar ben ample amb l’animalada buida d’argumentari, una expressió de les que abans es deien d’«épater le bourgeois», de bramar bajanades per tocar la moral amb l’únic objectiu de fer-se el pinxo.

Hi ha qüestions que no surten mai als diaris per autocensura o  ser tabús intocable

Com ja és inveterat costum, res no va passar, cap conseqüència. De fet, l’histriònic presentador del programa radiofònic li va riure la gràcia, suposadament intel·lectual, i després, quan va sentir que li reclamaven una satisfacció pel seu paper d’estrassa, sortí per la tangent dient que no us ho hauríem de prendre tant a pit. Amb prou feines, la Plataforma de la Llengua replicà que la inversió de rols entre agressor i agredit és un recurs recurrent de les ideologies supremacistes. Si, més raó que un sant, però amb la raó no menges, ni tampoc aconsegueixes parar els peus d’aquells que s’atreveixen només amb qui no té cap recurs per tornar-se’n, cap perill, cap queixal que mossegui. O sigui, els aborígens. Ja deia Companys fa una pila d’anys, que els catalans és l’única causa sense suport de ningú, que es val només pels mateixos integrants de la tribu i amb prou feines. De la malifeta, només n’hem tret l’aigua clara en un aspecte: La senyora provocadora ha aconseguit que la col·loquem en un mapa on no figurava per cap mena de mèrit, sigui professional o acadèmic. De fet, no té ni estudis confirmats, per molt que, naturalment, sigui una altra beneficiada pel repartiment de subvencions que donen les administracions públiques als amics i coneguts de la mateixa corda, un altre abús, ja que hi som, contra el que ningú sembla disposat a posar-hi remei. Un altre clar exemple de la perversa dinàmica del ‘deixa-ho córrer, que encara prendre’m mal’.

En el món de l’esport, aparador social prou tronat, cada dos per tres s’alcen veus indignades que clamen amb raó per l’erradicació del racisme o la xenofòbia. No els hi diguem hipòcrites, que igual s’ofenen, però certament no tenen gaire encert a l’hora de triar els emblemes de cada lluita. Pensem en el jugador del Madrid que enarbora la bandera antiracista amb un comportament personal que l’inhabilitaria fins i tot per a presidir la comunitat de veïns on visqui. L’altre dia, en l’enèsima mostra, un futbolista d’aquests que festegen amb els ultres sembla que va insultar a un d’arrels marroquines dient-li que havia entrat al país en pastera. El presumpte agressor, nostàlgic de mena, ignorava que l’agredit és nascut a Barcelona, fruit dels temps que corren i de la societat on vivim, força més mestissa del que li agradaria, segurament.

El periodisme que fiscalitzava qualsevol mena de poder és avui un anacronisme

El cas és que qualsevol forma d’abús té defensor, tret que siguis català. Mai figurarà en cap acte arbitral la grolleria repetida i perpetrada en un munt d’estadis quan ens insulten amb impunitat. Deu ser que entra dins la normalitat més assimilada i no és digne d’estudi ni sanció. Va amb l’ADN dels vociferants, diríem. Fa anys i panys que estem així i així seguirem perquè ni, d’una banda, sortiran veus que demanin un canvi en el comportament dels agressors i de l’altra, ningú s’alçarà en exigència de respecte.

I qui dia passa amb la desgràcia, any empeny camí de perpetuar-la.

© Diari de Tarragona