Creado: 11.04.2026 | 05:00

Actualizado: 11.04.2026 | 05:00

Ajuntament de Tarragona

Aquest divendres, a Torreforta, quatre instituts de Ponent han tancat mig any de feina amb una proposta que fa dringar cascavells d’alegria: musicar poesia catalana clàssica amb ritmes urbans: 400 nanos i nanes dels instituts Torreforta, Campclar, Joan XXIII i La Salle han abocat versos de Montserrat Abelló o J. V. Foix dins els ritmes d’Eminem o Kendrick Lamar. (Apart pedant: destacar aquests rapers diu molt dels organitzadors i poc dels alumnes: Eminem ja té 53 anys i Lamar, 38). Em falten mans per aplaudir la iniciativa —impulsada des de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Tarragona, sota el paraigua de Versembrant—. És engrescadora, creativa i necessària. Ara voldria dir una cosa fora de focus, però. Els actes extraordinaris serveixen per cridar l’atenció sobre una causa —en aquest cas, la llengua—, però, paradoxalment, també la marquen com a excepcional. El català com a projecte puntual, un festival, una excepció brillant enmig d’una rutina aliena. Si la llengua és viva, ho és perquè hi és cada dia, a cada classe, a cada pati, a cada sala de professors, a cada reunió de pares. Fa anys que el català a les aules viu sota pressió judicial i política, però el desgast també ve de dins: de decisions administratives tèbies, de direccions que no s’hi volen complicar la vida, de claustres que canvien de llengua a la mínima, de famílies que no la veuen necessària, de conselleries que, sovint, confonen política lingüística amb campanyes o gestos. No ajuda, tampoc, el desgavell de mesures com la retirada de subvencions a 58 editorials catalanes per qüestions burocràtiques com un logotip ecològic (disclaimer: jo soc soci d'una). La llengua es defensa amb constància gairebé invisible: mestres que la mantenen sense excuses, centres que la normalitzen, administracions que hi creuen i famílies que no la deleguen. A Torreforta han fet una cosa extraordinària, excepcional. Bé! Tant de bo fos el pa de cada dia.

© Diari de Tarragona