Si triem els temes un a un, Cuba, Veneçuela, Israel, Trump, el feminisme; el Barça, la creació de la riquesa i què en fem, el barri on vius, em sembla que no estem d’acord en res, amb el Gabriel. I no pel matís sinó per la fondària. I tot això ja ho sabia el 2015, quan el vaig conèixer i el meu sentiment va ser directe i inevitable: estimar-lo. No només em va caure molt bé, i va ser una nit riallera i llarga, sinó que em va agradar la persona que és. La seva humanitat és bonica.

Les opinions? A qui li importen les opinions? Tots tenim una opinió.

El que marca la diferència és com ens aproximem a les coses, com les estimem. El que importa no és si Gabriel Rufián és independentista sinó que és l’únic líder de la causa que en els darrers 10 anys ha aportat nous votants, tornant permeable la frontera d’Esquerra amb Podem i el PSC. Això abans no havia passat mai i ho va aconseguir ell amb el seu estil i llenguatge atractius per a un públic molt concret, i normalment esquiu als plantejaments nacionalistes. Els que ara l’insulten no són votants nous, dels que amb ell arribaren, sinó independentistes de suma zero, perquè ja hi eren i per molt que cridin no deixaran de ser-hi. Haurien de preguntar-se, amb el seu fanatisme, i amb el seu odi, quants votants nous han aportat ells, sobretot si encara creuen que la democràcia importa.

Rufián no és un independentista de tota la........

© Diari de Girona