Vivim en una societat on tot sembla efímer, provisional i inconsistent, on sembla que no hi pot haver confiança en res, ni principis estables en cap àmbit, i on es qüestiona tot, siguin persones, organitzacions o institucions, exigint molt dels altres i donant poc nosaltres. Per altra banda, se sobrevalora i s’admira l’èxit momentani, individual o de grups particulars, i s’oblida el treball anònim i senzill de la immensa majoria que, amb retribucions escasses i mínim reconeixement, si el tenen, són els que mantenen viva l’espurna d’una societat millor.

Semblava que el temps de la llei del més fort s’havia superat i era propi de temps passats. No obstant, les notícies inquietants i preocupants de cada dia posen en relleu l’existència de grans menyspreus pels drets humans, abusos i injustícies contra la dignitat de les persones o el panorama desolador de conflictes i guerres, sempre injustes, que se’ns transmeten com si fossin pel·lícules de ficció, i que a força de repeticions tendeixen a insensibilitzar-nos enfront del dolor i la tragèdia que comporten.

Malgrat aquest panorama poc afalagador, i més aviat inquietant, no hem de quedar-nos de braços plegats o deixar-nos vèncer pel pessimisme estèril. És imprescindible que reaccionem des del cor, des dels bons sentiments, i que ens impliquem, començant per la societat en què vivim, tot millorant les relacions amb les persones amb què convivim. Fins i tot en aquests temps incerts i preocupants neixen brins d’esperança i espurnes d’il·lusió que fan possible creure en un món millor. Cada gest de solidaritat, cada proclama a favor de la justícia i cada cop que donem la mà a un dels nostres congèneres necessitats és una aposta per una societat més digna i humana. Quan decidim mirar les coses de cara i no ens mantenim indiferents estem donant proves de què la humanitat sap respondre amb llum, obrint espais d’esperança. Certament que el món és un espai de conflictes, però també és un espai de solidaritat, de creativitat, de resistència, de cura mútua.

I aquí és on hem de remarcar la nostra exigència i responsabilitat personal i individual. No podem canviar-ho tot, ni hem d’esperar que els partits o els governs ho facin. Com moltes altres bones persones podem actuar amb més coherència, podem cercar la veritat responsablement i sense hipocresies, podem col·laborar a defensar la dignitat de les persones en el nostre dia a dia i en el nostre àmbit, a denunciar les injustícies i donar suport a les iniciatives que neixen per construir un món més convivencial, amb pau i justícia. La indiferència o la immobilitat no són opcions vàlides. Cal que ens sumem al corrent d’humanitzar el nostre món i fer que els petits brots ja existents es converteixin en arbres frondosos de convivència sincera i amable, més enllà de les nostres fronteres, perquè tota la humanitat comparteix un mateix planeta i un mateix destí.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona